Diari de l'Absurd

De dones i de gats

2012-01-28T01:28:00.000Z

La pintora i il·lustradora Sandra Bierman, nascuda a Brooklyn, Nova York, ha dedicat una part de la seva obra a mostrar la relació de tendresa entre els gats i les dones. Gats i més gats a la falda de cossos femenins, expressant amb mirada íntima l'amor d'uns éssers cap a els altres.

Sandra, filla d'un immigrant suec i d'una texana i neta d'una índia cherokee, resideix des del 1988 a Boulder, Colorado, i diu que els seus ol·lis i dibuixos estan influenciats pels mestres italians del segle XVI, per mestres mexicans i xinesos i per l'art clàssic japonès.

L'artista i l'iPad

2012-01-24T16:43:00.001Z

M'agrada el pop art de l'artista britànic David Hockney, els seus colors vibrants i lluminosos, els seus paisatges... Ara té 74 anys i per dibuixar utilitza des del 2010 una coneguda aplicació de l'iPad anomenada Brushes, que es pot adquirir pel mòdic preu de 5,99 euros. Els dits o un llapis òptic li permeten donar forma a les seves obres damunt la pantalla de l'iPad.

Per David Hockney, l'edat no li és cap barrera per emprar la tecnologia, inclòs l'iPhone, a l'hora d'explotar les capacitats creatives. En el seu polèmic estudi "El coneixement secret" ja assegurava que a partir del segle XV, els pintors s'ajudaven discretament de sistemes òptics per traslladar les imatges al llenç. Per a tant, no és gens estrany que ell utilitzi l'iPad.

Des de dissabte es pot veure una exposició de l'obra més recent d'aquest artista a la Royal Academy de Londres, una mostra que a l'estiu viatjarà al Museu Guggenheim de Bilbao. I, coincidint amb l'exposició londinenca, la galeria Eude de Barcelona presenta una exposició de cartells realitzats per Hockney entre el 1964 i el 1986.

Pintures de Hockney a Google Images fetes amb l'iPad

Imatge: Una pintura feta amb l'iPad

Vídeo: David Hockney pintant amb l'iPad en un cafè

Mocs en el lavabo

2012-01-10T15:28:00.000Z

Publicitat de mocadors de paper en uns lavabos públics. Una mica fastigosa però feta amb enginy.

Esperem que a les marques de preservatius no se'ls acudeixi fer el mateix...

Via: Marketing Directo

Don Corleone felicita el 2012

2012-01-01T21:21:00.000Z

Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m'ha desitjat avui un feliç 2012.

Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d'El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.

Així doncs Don Vito m'ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l'alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de Mario Puzo) una proposta d'aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.

Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l'espectre d'Aznar i , per si no n'hi havia prou, el líder de Mojinos Escocios -El Sevilla- dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.

Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s'enfonsa...

Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d'exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliere Tom Hagen.

Així doncs no m'hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant...

No tot és el que sembla

2011-12-27T19:31:00.000Z

Ni entrecuix ni punyetes. La principal zona sexual la tenim en el cervell i és allà on la imaginació cou a foc ràpid mil i una fabulacions deixant-se , sovint, enganyar per la corrent d'estímuls falsos que entren pels sentits. Tingueu-ho present: no tot és el que sembla.

La Carta Manga

2011-12-22T14:32:00.000Z

Una notícia de l'agència EFE assegura que el principal repte del flamant ministre Alberto Ruiz-Gallardón serà aconseguir que els ciutadans recuperin la confiança en la Justícia. Vista la pèssima situació de tot allò relacionat amb els tribunals i el viacrucis que pateix la ciutadania cada vegada que s'ha de perdre en el laberint judicial, de feina, el senyor Gallardón, en tindrà molta.

Una de les coses que haurà de fer, segons subratlla textualment la notícia és “abordar de inmediato y poder resolver en tres meses, y en diálogo con la oposición, la renovación pendiente del máximo interprete de la Carta Manga”.

Manga?

Doncs sí, manga!

Només hi ha tres opcions: a l'agència s'hi ha colat una ma negra que odia profundament la Constitució Espanyola, el text ha estat redactat per un fanàtic del còmic japonès o, simplement, tot plegat és degut a les presses per enviar la notícia. Amb quina ens quedem?

La perla

2011-12-19T13:53:00.000Z

Quan un gra de sorra penetra a l'interior d'una ostra, el mol·lusc reacciona cobrint a l'invasor amb nacre i transformant-lo en una perla brillant. De la mateixa manera, en temps difícils, cal intentar ser positius, mirar cap el futur amb una dosi d'optimisme raonable i transformar la dificultat en la perla que en ajudi a tirar endavant. Sapiguem trobar el nacre, la mareperla, que la majoria dels humans portem a dins.

Amigues i amics: Que tingueu una setmana, com a mínim, lleu i que l'empatx de dolçor nadalenca no confongui les vostres ànimes.

Un truc anti grua

2011-12-16T23:48:00.001Z

És una opció quan la grua municipal es vol emportar el cotxe però, això sí, cal tenir tracció a les quatre rodes... i un bon advocat.

Via: Llista Folre i Manilles

La foto de l'Europa Unida

2011-12-14T15:41:00.001Z

Enviem-los el cobrador del frac

2011-12-13T02:49:00.004Z

La vicepresidenta econòmica en funcions, Elena Salgado ha descobert que fa tard per pagar a Catalunya els 759 milions d'euros que l'Estat deu en concepte d'inversions endarrerides, tal i com marca la disposició addicional tercera de l'Estatut. Segons Salgado s'hauria de fer un protocol i no hi ha temps material per preparar-lo abans del desembarcament de Mariano Rajoy a la Moncloa.

Ho ha dit així de clar i s'ha quedat tan tranquil·la malgrat que el pagament es va acordar el 19 de juliol a la comissió bilateral Estat-Generalitat i que els acords d'aquesta comissió són d'obligat compliment. Han passat quasi cinc mesos, la partida corresponent està prevista en els Pressupostos espanyols, però la senyora vicepresidenta en funcions ha afegit que a més de no tenir temps per fer el protocol, els Pressupostos “constitueixen una possibilitat de gastar, no una obligació”.

Per acabar-ho d'arrodonir, Salgado ha dit que no veu motius perquè la Generalitat porti l'Estat als tribunals.

En resum, el govern del PSOE traspassa la patata calenta al PP i bona nit i tapat.

Mentrestant, l'executiu d'Artur Mas haurà de fer mans i mànigues per cobrir el forat d'aquests 759 milions que comptava rebre abans de final d'any i tal vegada s'haurà d'endeutar encara més pagant uns interessos molts superiors als que paga l'Estat.

Aquest maldecap per Catalunya pot provocar una paradoxa: a l'hora de passar els comptes amb la gent de Rajoy, els de Zapatero podran presentar uns números menys vermells i carregar un cop més contra el dèficit de les autonomies (com és probablement l'objectiu de l'impagament) però no així quan la Unió Europea es torni a mirar en lupa el dèficit espanyol, un examen global que no distingeix entre l'Estat i les comunitats autònomes. Per a tant, si la Generalitat acaba tenint uns comptes més negatius això repercutirà en la nota de l'Estat espanyol a Brussel·les. Rajoy tindrà, aleshores, dues feines: superar com pugui el temporal comunitari i decidir -negociant amb Mas- si es vol merèixer menys que Zapatero la fama d'incomplidor i de trampós i si desitja o no que el cobrador del frac amb barretina acampi definitivament davant la Moncloa com un símbol més de l'espoli que pateix Catalunya.

Foto: La vicepresidenta Elena Salgado, a la roda de premsa d'ahir. / EFE.

Un luxe

2011-11-30T01:58:00.001Z

El Banco Mare Nostrum (BMN), integrat per Cajamurcia, Caixa Penedès, Caja Granada y Sa Nostra, està promocionant aquests dies els seus comptes corrents obsequiant amb tres tovalloles El Caballo als clients que incrementin el saldo del compte en 4.000 euros i el mantinguin durant 70 dies.

L'eslògan de la campanya és clar, senzill, curt i directe: “Un luxe”.

No posarem en dubte l'encert del creatiu que ha parit la campanya publicitària. Segur que amb la pedregada que està caient a conseqüència de la crisi, és un luxe per molta gent tenir “presoners” aquests milers d'euros per aconseguir tres tovalloles. Això sí, són 100% cotó, es poden comprar a internet per 48 euros i són d'un model amb nom d'alta volada: Abolengo.

Votar en el banc

2011-11-20T01:43:00.001Z

Ara que ja s'han filtrat els noms dels integrants del que serà el nou govern espanyol -Angela Merkel, Nicolás Sarkozy, Mario Draghi, Christine Lagarde, José Manuel Durão Barroso, Jean-Claude Juncker...- només resta saber si la dreta obtindrà avui a les urnes una majoria absoluta o absolutíssima.

Una vegada demostrat a nivell global que allò que anomenen mercats s'ha imposat a la política, el millor escenari per la votació d'avui hauria de ser el sagrat temple de les oficines bancàries, que, per cert, n'hi ha moltes més que els improvisats col·legis electorals. Allà, els votants hi entrarien amb la llibreta d'estalvis a la ma i, en perfecte ordre, com si fos el sobre amb la papereta del Congrés o del Senat, la dipositarien a la boca del caixer automàtic. En mil·lèsimes de segon, el Gran Germà llegiria cada un dels conceptes de les entrades i les sortides -nòmina (suposant que n'hi hagi), gimnàs, perruqueria, aigua, gas, electricitat, hipoteca, canal plus, nespresso, mercadona, orange, oci diürn i nocturn etc etc- i amb aquest aiguabarreig de fets convencionals i d'alguna gesta no tan confessable registrada a la visa, dibuixaria el perfil econòmic i social de l'elector.

Dels números en vermell o en negre del compte corrent en sortiria el valor del seu vot. Naturalment, el principi bàsic de la democràcia representativa -un home ( o una dona), un vot- ja hauria estat abolit i el que tindria pes seria la salut financera de cada individu. Del perfil consumista en sortiria la orientació política i dels guarismes alts o baixos el nombre de vots dipositats per cada persona en aquest sufragi tecnocràtic.

Per descomptat que a la jornada electoral com la d'avui les oficines de bancs i caixes acollirien el gruix de l'electorat mentre que les minories selectes disposarien d'uns espais VIP situats en els bancs d'inversions, a les borses, ens els despatxos d'advocats famosos que gestionen les discretes societats d'inversió de capital variable (SICAV) i les societats patrimonials o a les seus de les intocables agències de valoració de primes de risc...

En un món real -amb la que està caient i amb la que caurà- aquest hauria de ser l'escenari de la jornada electoral d'avui però ja ho sabeu, sóm al 20-N, diuen que celebrem la festa de la democràcia i de desagraïts i de descreguts l'infern n'és ple.

Acudit: FER / El Punt Avui

El maniquí del PSC

2011-11-10T18:01:00.000Z

Mariano Rajoy tenia la seva nena de ficció (on deu haver anat a parar la criatura?) i ara José Zaragoza té el seu maniquí. Vist i no vist. El polèmic vídeo contra les retallades aplicades pel govern Mas ja ha estat retirat per ordre de Chacón.

Utilitzar la mort d'un pacient convertint a un metge en un maniquí era munició d'alt calibre per una campanya, com pràcticament totes, més que avorrida. En afers electorals, si no es vol sortir del terreny políticament correcte hi ha poc camp a córrer per la creativitat i quan algú comet l'atreviment passa el que passa.

Ho reconec. La proximitat de qualsevol maniquí sempre m'ha semblat inquietant, però també ho són d'inquietants i poc tranquil·litzadores les retallades sanitàries del conseller Boi Ruiz, el nostre particular Eduard Mans de Tisores...

El darrer arbre

2011-11-09T13:46:00.002Z

Avís urgent: cal deixar de tallar arbres!!

Kamasutra

2011-11-08T15:48:00.000Z

...per lectores i per lectors. Com va apuntar l'escriptor irlandès Richard Steele, "la lectura és a la intel·ligència el que l'exercici és al cos".

La guineu en el BCE

2011-11-07T16:29:00.000Z

Mario Draghi ha iniciat el seu mandat com a president del Banc Central Europeu (BCE) marcant distàncies amb Trichet rebaixant el preu del diner. Un amable cop d'efecte que ha estat, en general, ben rebut pels mercats i pels analistes.

L'italià és un gat vell en això dels quartos, un personatge de llarguíssim recorregut professional i de reconeguda habilitat jesuítica (va estudiar en un col·legi d'aquesta orde). Diuen que el seu pensament econòmic ve a ser una mena de còctel entre l'ortodòxia germànica i la manera d'entendre i gestionar les finances als Estats Units, un detall aquest darrer marcat per la seva formació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Abans que els socis europeus el col·loquessin on és ara, Mario Draghi ha ocupat al seu país els càrrecs de director general del Tresor, president del Comitè de Privatitzacions i governador del Banc d'Itàlia, on, per la seva inesgotable activitat era conegut com a Supermario.

A més de formar part del consell d'administració de diverses empreses i bancs, també ha fet carrera internacional com a director executiu del Banc Mundial i com a vicepresident per Europa, entre el 2002 i el 2006, de Goldman Sachs, el poderós banc d'inversions nord-americà implicat en el frau de les hipoteques subprime i en el maquillatge del deute grec, una operació, aquesta darrera, en la qual, pel lloc que ocupava, en devia saber alguna cosa l'avui flamant capitost del Banc Central Europeu.

Tenim doncs a la guineu cuidant el galliner del BCE, una imatge poc tranquil·litzadora però que no necessàriament ha d'acabar en carnisseria. Mario Draghi es coneix tots els trucs, fins i tot els més foscos, del seu ofici i això tal vegada pot ser positiu. Més o menys una situació similar a les de les grans multinacionals de la informàtica que contracten els serveis de malèfics hackers...

El final d'ETA amb humor

2011-11-03T17:38:00.003Z

Es pot fer humor amb ETA?. En altres circumstàncies hauria estat de mal pair, però l’esperat i desitjat anunci de l’adéu definitiu a les armes ha posat a prova l’enginy de molts humoristes gràfics.

Aquí podeu veure una selecció d’acudits publicats aquests darrers dies a la premsa catalana, basca i espanyola.

L'adéu d'ETA a les armes amb humor

View more presentations from tonidal

Peces-Barba, la veu del NO-DO

2011-10-28T16:43:00.000+01:00

Diuen que els més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per sort no sempre és així però ho acostuma a ser quan el tema central és Espanya. Això són paraules majors i uns i altres solen estar d'acord davant una qüestió suprema que passa per damunt de moltes altres: la pàtria espanyola.

En aquest context, la “broma” que un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, ha fet sobre Catalunya és de mal gust, per dir-ho suaument, però no ens ha d'estranyar gaire.

L'expresident de la cambra baixa va aprofitat ahir la seva intervenció davant un congrés estatal d'advocats que es celebra a Cadis per parlar de les guerres del segle XVII:

“El comte duc d'Olivares es va trobar alhora l'aixecament de catalans i portuguesos. Aleshores es va prendre la decisió de deixar als portuguesos i quedar-nos amb els catalans. Jo sempre dic en broma què hagués passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i no pas amb Catalunya?. Potser ens hauria anat millor.”

I dir això, va acabar de ficar-se en el jardí intentant tranquil·litzar a l'auditori en relació a l'augment de l'independentisme i al risc de fragmentació d'Espanya:

“Estem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quants cops es va haver de bombardejar Barcelona. Aquest cop es resoldrà sense necessitat de bombardejar-la”.

Podem doncs estar tranquils: aquesta vegada no ens bombardejaran.

L'humor de Peces-Barba no haurà fet gaire gràcia a les catalanes i als catalans que van patir els bombardejos feixistes de la guerra civil, ni tampoc a tots aquells que tinguin uns mínims coneixements històrics o que entenguin, en termes de dèficit fiscal, els costos econòmics i socials que ens comporta seguir formant part d'Espanya.

Davant l'enrenou provocat, ahir Peces-Barba va demanar disculpes subratllant que parlava en clau d'humor i insistint en que els catalans “no haurien de ser tan susceptibles”. Avui ho ha tornat a fer però afegint-hi que "Espanya és una nació" i que "Catalunya és una part entranyable del nostre territori".

De les seves paraules, tant les d'ahir com les d'avui, en surt un evident to colonialista perdonavides. La veu de Gregorio Peces-Barba és com la del NO-DO. Només li ha faltat referir-se a “la laboriosa Cataluña” que era el que deien en Franco i els seus ministres quan venien de visita d'inspecció “a esta parte tan entrañable de nuestro territorio”.

Ha de ser molt dur ser del PSC i tenir o patir aquests germans de viatge.

Del Nido / Del Niu

2011-10-23T00:42:00.000+01:00

L'octubre del 2009, en una intervenció en el programa Radiogaceta de los deportes de RNE, el president del Sevilla José María del Nido va dir textualment que “Juan Lapuerta” cometia un greu error “al barrejar futbol i política”.

Però aquesta nit, en resposta a les paraules d'Artur Mas sobre l'accent andalús i de Duran Lleida sobre el subsidi agrari, el president del club sevillista ha fet sortir als seus jugador al Camp Nou amb unes samarretes que lluïen l'eslògan “Orgullosos de Andalucia”.

I com que Del Nido ha fet exactament el mateix que ell criticava a Laporta -barrejar futbol i política-, a RAC1, a la prèvia de la transmissió del partit, han optat per rebatejar-lo, convertint-lo, mira per on, en un nostrat “Del Niu”.

Sigui com sigui, desprès de 90 minuts amb onze ocasions de gol i d'un temps afegit força accidentat i amb penal inclòs, la pilota s'ha negat a entrar i Del Nido / Del Niu ha pogut tornar satisfet a Sevilla. Ho ha fet orgullós, imaginem que d'Andalusia -en té tot el dret- però sobretot, del seu porter, el sevillà Javi Varas, l'home-mur que ha tingut mans per aturar-ho tot, i també de Kanouté, que agredint oportunament a Cesc, ha desconcentrat l'home-gol Messi en els moments previs al llançament d'un penal decisiu.

L'equació entre un persistent atac blaugrana i una fèrria defensa sevillista ha donat com a resultat aquest empat a zero i la pèrdua del lideratge. No cal donar-hi voltes sobre si les matemàtiques del futbol són justes o injustes. La pilota és capritxosa i a vegades, per més que jugui el millor equip del món, si d'alguna cosa no entén és de justícia.

Les idees ocultes del senyor Duran

2011-10-18T16:34:00.000+01:00

Ahir, en una conferència a Esade, el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida va assegurar que l'actual estat del benestar és “insostenible” i que les administracions hauran de prendre decisions encara més “doloroses” per posar-hi remei. Referint-se a la sanitat, es va mostrar partidari d'una “col·laboració més gran entre el sector públic i el privat”, però en resposta a una pregunta del públic no va voler entrar en més detalls: “No seré més concret. No és que no tingui idees; és que si les explico perdré les eleccions”.

Així doncs, Duran demana als electors que el votin sense saber què voten o, dit d'altra manera, que facin un exercici de fe cega, que li concedeixin novament l'escó i que , un cop retornades les perilloses urnes al magatzem de la democràcia, esperin el moment oportú perquè el senyor diputat tingui a bé explicar les seves idees ocultes sobre la reforma de l'estat del benestar.

Totes les enquestes indiquen la poca confiança amb què la ciutadania veu la política i els polítics. En aquest context, els programes electorals acostumen a ser artefactes poc dignes de crèdit i el coneixement que en tenen part dels electors quan dipositen el seu vot és més aviat migrat per no dir nul. Però d'aquí a fardar d'idees contundents davant un auditori, el dels negocis, procliu a exigir-les, resulta, com a mínim, impúdic.

En el diccionari, la paraula “contundent” apareix amb dos significats:

1 adj Que produeix contusió. Ferida feta per un instrument contundent.

2 fig Que produeix tal impressió en l'ànim, que resulta convincent. Arguments contundents.

A un candidat se li hauria d'exigir que fos clar i convincent amb els seus arguments i que no tingués cap programa ocult. No sigui que les idees ara amagades per no perdre vots acabin causant alguna ferida post-electoral a la delicada supervivència de l'estat del benestar.

Foto: El candidat de CiU en un moment de la conferència d'ahir a Esade. / Oriol Duran

El ciutadà Alfonso 10

2011-10-15T14:41:00.001+01:00

¿Qui no coneix a Alfonso Díez, flamant marit de María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay?

Per si algú ha arribat fins aquí sense perdre la respiració i ha aconseguit aïllar-se aquests dies de l'impacte contundent de la crònica rosa, cosa pràcticament impossible, direm que el ciutadà Alfonso ha fet el salt a la fama pujant a l'altar del bracet de la duquesa d'Alba. Ha estat una llarga i dura ascensió al cim més alt de la noblesa espanyola partint d'un campament base més aviat modest i també molt espanyol: el del simple funcionariat.

Alfonso Díez Carabantes (Palència, 1950) i la megaduquessa Cayetana Fitz-James Stuart (Madrid, 1926, cinc vegades duquessa, vint vegades vescomtessa, catorze vegades Grande de España etc. etc.) es van conèixer fa més de 30 anys a una botiga d'antiguitats (escenari del tot apropiat) i en fa quatre es van retrobar a la sortida d'un cinema. No consta la pel·lícula que van veure però, en tot cas, en aquell aparador de la ficció es va encendre la flama d'allò que les cròniques socials amables en diuen “una història d'amor amb totes les lletres”.

La diferència d'edat dels nuvis (avançadíssima en el cas de la dama) però sobretot l'origen plebeu i l'ofici gris -funcionari de la Seguretat Social- del ciutadà Alfonso no van ajudar que l'entorn familiar de la duquessa rebés aquest festeig de tardor amb els braços oberts. De fet, el tram més costerut de la pujada a l'altar l'ha superat la duquessa repartint part de l'herència entre els seus fills, una operació delicada i no exempta de polèmica, i fent signar al nuvi un document mitjançant el qual el bon home ha renunciat a qualsevol dret sobre els bens de la Casa d'Alba.

I així, a empentes i rodolons, el funcionari Alfonso Díez ha esdevingut duc consort d'Alba, un triomf de l'amor, dirien uns, una escalada social inconcebible, dirien altres, però més es va perdre a Cuba.

La part més canallesca i malvada de la premsa s'hi ha abonat amb el pobre Díez. Uns l'han definit com “un personaje de medio pelo” i altres, fins i tot a les planes menys serioses del monàrquic ABC, han fet jocs de paraules amb el seu cognom rebatejant-lo com “Alfonso X”, sense caure en la indelicadesa de detallar si l'estimat per Cayetana de savi, com el monarca històric, en té molt o poc. O com l'Associated Press, que en una crònica publicada a Yahoo rebaixa -ves a saber si per culpa d'un traductor automàtic- al duc consort Alfonso Díez al nivell d'“Alfonso 10”, com si d'un vulgar futbolista famós es tractés.

En el fons, molta enveja com demostra la piulada que va fer fortuna a la xarxa el passat dia 5, jornada de noces al palau de Las Dueñas de Sevilla: “ El que emprenya del casament de la duquessa és que aquesta nit ella tindrà sexe i tu no”. Més clar, l'aigua.

Foto: Cayetana ballant amb Alfonso desprès del casament. / EFE

El pa i els engonals

2011-10-08T01:43:00.000+01:00

Si hem de fer cas al cartell, els clients d'una fleca de Vilanova poden adquirir, entre altres varietats, “pa engonals”. Com que aquest pa mai no ha existit i suposem que tindria un dubtós gust, cal posar-hi una mica d'imaginació per entendre que en realitat es tracta de pa anglès, altrament dit pa de motlle.

I com s'arriba a aquesta conclusió?. Doncs partint de la versió castellana “pan inglés”, fent-li perdre l'accent i la nacionalitat al pa i passant en pla maldestre el terme anatòmic “ingles” per un traductor automàtic castellà-català. El resultat final és “pa engonals”, sense que el pobre i humil pa de motlle tingui res a veure amb la part del cos, veïna dels genitals, en que s'ajunta cada cuixa amb el ventre del forner.

Un apunt més. A la població gaditana de San Roque hi ha una empresa panificadora que és diu Pan Inglés S.L. però si la cerquem a la versió catalana de Boletines Oficiales.com ens apareix convertida en...Pa Engonals S.L.! Altra vegada, cal suposar-ho, la traducció automàtica!

I com que la cosa va d'engonals, us deixo aquí l'escena del dictat del mestre Don Roberto a Amanece que no es poco, la gran pel·lícula d'humor absurd i surrealista escrita i dirigida per José Luis Cuerda.

Els "clics" a l'atur

2011-10-05T02:25:00.000+01:00

En el món de Playmobil hi ha tota mena de recreacions disponibles: la caserna dels bombers, l'hospital, el col·legi, la clínica veterinària, el zoològic, els vehicles de transport, la botiga de flors, la casa urbana, la granja, la comissaria de policia i fins i tot una banda de lladregots de joies.

Les joguines reprodueixen sovint la realitat i per això, veient la magnitud del desastre econòmic, que dibuixa amb línia vermella descendent un avui millor que el demà, no ens ha d'estranyar -com ja ha avançat amb to irònic El Mundo Today- que el Playmobil de moda per les properes festes nadalenques pugui ser una munió de figuretes de plàstic -més de quatre milions de clics- fent cua davant una oficina de treball.

Això sense oblidar altres recreacions possibles com la protagonitzada pels indignats amb els bancs, pels propietaris desnonats per l'impagament d'hipoteques, pels emprenyats amb els especuladors i amb els polítics, pels mosquejats amb la congelació de sous, pels cabrejats amb les retallades de l'estat del benestar o fins i tot pels catalans ofegats per l'espoli fiscal. Serà una bona manera amb la qual els nens i les nenes, tot jugant innocentment amb els clics, aprendran a fer front a les incerteses del futur. Temps al temps...

Catalunya viu el pitjor setembre, amb 16.000 desocupats més

Foto: El Playmobil dedicat als aturats. / El Mundo Today

Sir Arthur Mas a TVE

2011-09-28T16:29:00.000+01:00

Avui, a la tertúlia de La Mañana, el magazín matinal de TVE presentat per Mariló Montero, han rebatejat al president Mas convertint-lo en Arthur.

Hem trobat a faltar, això sí, un vídeo amb el molt honorable Arthur assegut al costat de lady Jane Ortega i enardint amb una arenga pro-retallada als cavallers de la Taula Rodona Louis Recoder, Andrew Mas-Colell i Joseph Louis Cleries.

Imatge 1. Captura de pantalla del programa La Mañana.

Imatge 2: Lord Farquaad de la pel·lícula Shreck té una raonable semblança amb el president Mas.

Stafar

2011-09-26T15:35:00.000+01:00

Stafar: l'imperi dels bancs. Estrena a les millor sales...d'estar.

Al Betis ni aigua

2011-09-23T19:26:00.002+01:00

La rivalitat local treu guspires i fa estralls. “Al Betis ni aigua”. Això és el que deuen haver pensat els responsables del web del Sevilla que en el resum de la classificació de la lliga situat a la plana principal han optat per fer desaparèixer el primer lloc, des d'ahir en mans dels bètics que van vèncer al Saragossa i, amb tots els partits guanyats, ja sumen 12 punts. Com es pot veure, el llistat comença amb el segon lloc ocupat pel València, mentre que el Sevilla s'ha de conformar, de moment, amb la cinquena posició.

Això si, la realitat és tossuda i a la classificació complerta amagada a dins del web, el Betis apareix com a mereixedor capdavanter de la lliga.

Motalko

2011-09-23T15:43:00.002+01:00

ARCHIVE PHOTO INSERTS FROM MOTALKO from Miklós Falvay on Vimeo.

Motalko és el títol d'un curiós documental fet en 3D a partir d'imatges antigues de la primera gasolinera que va començar a funcionar l'any 1936 a la població hongaresa de Budatétény. El treball, dirigit per Attila Kekesi, explica la història de Tasziló Landthaller, el fill del fundador de l'estació de servei, un personatge encara en actiu que durant el règim comunista va fer mans i mànigues per no perdre la propietat de la gasolinera.

L'animació tridimensional de les fotografies ha estat portada a terme per Miklós Falvay emprant el Blender, un programa lliure de modelat, animació i creació de gràfics en 3D.

En el vídeo podeu veure una petita mostra del film, la versió integra del qual, que dura 32 minuts i és en qualitat full HD, es podrà baixar des d'aquí a partir del 25 de setembre per un mòdic preu de 1,99 dòlars.

Foto: El protagonista del documental, Tasziló Landthaller, en una foto actual. / HB Production

Una estrella del jazz

2011-09-19T02:13:00.000+01:00

Cinc anys desprès d'haver actuat a l'Auditori gironí amb el seu trio, el pianista nord-americà Brad Mehldau va passar ahir pel Festival de Jazz de Girona despertant les mateixes passions que provoca arreu del món. Aquesta vegada ho ha fet mostrant la seva faceta més íntima, el piano solo, essent aquest l'únic concert que fa a l'estat.

Treballant la improvisació i amb el seu talent, capaç de barrejar les concepcions més clàssiques (Beethoven, Schubert) amb les formes jazzistes dels grans mestres com Charlie Parker i amb el pop de Radiohead o de Massive Attack, Mehldau s'ha convertit en una de les grans estrelles del jazz actual.

En el següent vídeo el podeu veure en una actuació l'any passat a Viena.

Un mandril amb plomes

2011-09-08T15:23:00.003+01:00

Parem màquines. Europa Press ha descobert que els micos tenen plomes. A una noticia difosa ahir, l'agència assegura textualment que en el zoològic de Jerez “hay un mandril que se quita las plumas de los brazos por estrés, igual que varios loros y papagayos que han perdido prácticamente todo su plumaje”.

La informació fa referència a un estudi portat a terme per l'entitat animalista Igualdad Animal sobre vuit zoològics de l'estat espanyol, entre ells el de Barcelona. L'organització ha presentat una denúncia administrativa davant les corresponents conselleries competents en fauna de la Comunitat de Madrid, la Junta d'Andalusia, la Comunitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya.

Segons l'estudi, dirigit per la zoòloga anglesa Claire Louise, els animals disposen de poc espai, pateixen estrès físic i psicològic, falta d'higiene i d'atenció veterinària, maltractaments per part dels visitants i fins i tot s'han detectat indicis de venda il·legal d'exemplars en el zoo de Sevilla que implicaria al de Madrid.

Per descomptat a l'informe no hi ha cap indici del curiós mandril amb plomes ni l'agència ha aclarit si el mico en qüestió disposa d'ales i de bec, pon ous i alça majestuosament el vol.

Foto: Un mandril femella (sense plomes) junt amb la seva cria. / Aiwok / Wikipedia

"Si no peta tot"

2011-09-06T17:51:00.003+01:00

Etimològicament, la paraula entusiasme ve del grec enthousiasmós que significa possessió divina. Els antics grecs quan veien a un poeta trempant amb el seu art consideraven que eren els deus qui s'expressaven des del seu interior i el posseït mereixia doncs el màxim respecte dels pobres terrenals.

M'agrada el mot entusiasme i tot plegat m'ha vingut a la memòria desprès d'escoltar el que ha dit Artur Mas: el començament de la recuperació econòmica serà el 2013 “si no peta tot”. I si tot s'en va can Pistraus, ha afegit, “estarem dins el cacau general”.

D'acord que el president no vol enganyar a ningú ni ser, com ell mateix ha dit, “campió de la frivolitat”, però aquest condicional “si no peta tot” no ajuda precisament a animar , ja no dic a entusiasmar, als catalans i s'afegeix als mals auguris expressats, sense massa prudència, per la flamant directora gerent del FMI, Christine Lagarde que diumenge va provocar una onada de pànic entre els inversors advertint del risc “imminent” d'una nova recessió mundial.

Els economistes diuen que els mercats es mouen sovint per factors psicològics que no tenen necessàriament una explicació lògica. Només falta doncs afegir música de terror a una pel·lícula que ja té un guió poc tranquil·litzador.

Tenint en compte la situació catastròfica de l'economia grega no sé si seria gaire recomanable deixar-nos posseir pels deus de l'Olimp, però en tot cas, si és veritat que la psicologia té a veure amb la magnitud del desastre econòmic, intentem fer front als problemes amb una mica d'ànim i ja vindran els temps per deixar-nos posseir orgàsmicament per l'enthousiasmós inflant, els deus no vulguin, futures bombolles econòmiques.

Cases de Pena

2011-08-30T16:09:00.001+01:00

Cases de Pena. Aquesta indicació que apareix en un cartell a peu de carretera pot fer fugir a més d'un comprador despistat d'habitatges. En realitat, no es tracta de cap repte impossible pels promotors immobiliaris o turístics sinó del nom en català d'un poble del Rosselló conegut també com les Casasses i, en francès, Cases-de-Pène. És terra de vinyes i, per més detalls, els seus 700 habitants són anomenats casapenencs o casois.

Foto: Nuri Forns

Fletxes

2011-08-25T19:49:00.004+01:00

Els operaris que renoven la senyalització horitzontal del barri han tingut a bé assenyalar el meu cotxe amb aquesta fletxa. Vist el resultat, avui a la nit aparcaré el vehicle en un altre lloc i el mateix faré demà, demà passat i l'altre. D'aquesta manera, els carrers s'aniran omplint de fletxes com si fossin pinzellades d'art urbà i tot plegat esdevindrà una orgia de trajectòries, sentits i contrasentits.

Quan imperi el caos damunt l'asfalt, tancaré el cotxe en el garatge, llançaré la clau i acamparé davant el televisor per veure mil i una pel·lícules d'indis i vaquers. Passaré els dies, les setmanes i els mesos, fletxa va i fletxa torna, fins que una d'elles m'assenyali, entre cella i cella, el camí a seguir. Aleshores, trauré el cotxe del garatge i en el carrer hi trobaré una parella d'operaris repintant la senyalització horitzontal. “Feia anys que no veníem per aquest barri”, li dirà un a l'altre mentre observen aquest vell decrèpit maniobrant amb un Ford antediluvià.

Els saludaré i, seguint les noves fletxes, agafaré definitivament el bon camí.

L'ull fetitxista de Tito Vilanova

2011-08-19T18:54:00.003+01:00

L'ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri...

Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l'ull dret de Tito Vilanova i gaudeixo d'extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit index de la ma dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix. M'agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament l'egocentrisme més absolut amb una declaració mítica. Va alçar el dit i va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.

L'ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus acostumen a tenir o ha estat representats per grans ulls. Mourinho està tan a prop de l'ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.

Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d'un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l'entrenador blanc.

El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.

Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.

També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L'ull d'en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.

Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que, en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va gaudir com el que més. O, al menys, és el que a mi em va semblar contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal...

Un tren pel mig del mercat

2011-08-11T02:25:00.001+01:00

És raonable que una línia de tren travessi un mercat ple de gent i de queviures?

Sembla del tot impensable però això succeeix a Tailàndia, concretament a Samut Songkhram, a una setantena de quilòmetres al sud-oest de Bangkok.

Les parades del mercat són literalment damunt la via i vuit vegades al dia, els set dies de la setmana, cal retirar els tendals i el peix, la fruita i la verdura per deixar pas al tren de la línia de Mae Klong que, amb divuit estacions, comunica Bangkok amb Samut Songkhram, també coneguda com a Mae Klong.

Aquest servei ferroviari va començar a funcionar el 1905, però, com que el mercat ja existia, a cap autoritat se li va acudir fer-lo fora i uns i altres -ferroviaris i viatgers, per un costat, i marxants i clients, per l'altre- han hagut d'aprendre a conviure el millor que poden compartint el mateix espai.

El tren passa a velocitat reduïda quan els pagesos i marxants -convenientment avisats amb senyals acústiques- han retirat amb rapidesa tot el que pogués constituir un obstacle (per fer-ho més ràpid alguns d'ells exposen els queviures dins petits contenidors amb rodes). L'escena del tot inversemblant a ulls occidentals esdevé un autèntic espectacle capaç d'atraure turistes cap a aquesta zona del golf de Tailàndia.

I per si no n'hi hagués prou, el tren de Mae Klong ofereix una excentricitat més. En arribar al riu Tha Chin, la via acaba sobtadament. No hi ha cap pont i cal baixar del comboi i passar a l'altra riba a bord d'una embarcació per continuar el viatge en tren fins Samut Songkhram.

La línia, que s'ha utilitzat també per portar peix fresc als mercats de Bangkok, ha estat més d'una vegada a punt de desaparèixer pel reduït volum de viatgers que transporta, però de moment es manté com una singularitat dins el transport ferroviari mundial.

"Golpee y será atendido"

2011-08-08T02:02:00.002+01:00

A la ciutat argentina de Córdoba a algú se li va acudir penjar aquest cartell a la porta de l'oficina del programa contra la violència familiar, que depèn del ministeri de Justícia.

Vist el resultat, segur que hi ha mil maneres més oportunes d'emprar el verb castellà “golpear” i de dir que s'ha de trucar a la porta...

Via: Proyecto Cartele.com

Cinema escombraria

2011-08-07T02:55:00.000+01:00

El Canal + Xtra es presenta com “una oferta exclusiva que busca ser divertida, audaç, avantguardista, irreverent i de gran qualitat”. Suposo que fomentant aquest esperit descarat i alegre i deixant per una altra ocasió la premissa de la qualitat, aquesta matinada han emès la producció italiana “La espada salvaje de Krotar”, una pel·lícula que, en un atac de sinceritat, el mateix canal de pagament reconeix a la seva plana web que és un plagi de “Conan el bárbaro” “molt divertit per la seva incomparable ineptitud”. I, per si el teleespectador encara no estava convençut de la conveniència inexcusable de veure el film, remata la jugada amb una frase taxativa: “Completament cinema escombraria”.

Hi he tret el nas un moment i, en efecte, els de Canal + Xtra tenien raó: la merda cinematogràfica saltava de la petita pantalla fins arribar als peus de l'espectador curiós i atrevit. Coses de la programació d'agost.

Imatge: captura de pantalla de la plana web de Canal + Xtra.

Vídeo: Escena d'acció de la pel·lícula amb els protagonistes caient per unes "perillossíssimes" cascades.

Tocant el cel a Torroella

2011-08-05T23:22:00.001+01:00

Si el cel existís, Johann Sebastian Bach estaria a la porta dirigint la interpretació de la seva Missa en si menor davant una orquestra i un cor alats.

Però deixem-nos de misticismes. Dimecres al vespre el cel va baixar a la terra, concretament a l'església de Sant Magí de Torroella, escenari del Festival de Músiques, i ho va fer de la ma del Dunedin Consort & Players.

El conjunt orquestral i vocal escocès, dirigit per John Butt, ens va oferir la seva particular lectura d'aquesta obra que el gran compositor alemany va donar per acabada entre el 1746 i 1748, poc abans de la seva mort, després d'aplegar en una partitura les 27 peces que integren la Missa, escrites com a obres disperses al llarg d'una vintena llarga d'anys.

Diuen que el geni del barroc mai no va tenir ocasió de dirigir la Missa en la seva totalitat i experts hi ha valorar amb tots els seus ets i uts la interpretació que n'ha fet el Dunedin Consort & Players. En tot cas qui això signa, un simple aficionat, només pot definir el concert gaudit a Torroella amb tres paraules: emoció a flor de pell.

Foto: Un moment del concert del Dunedin Consort & Players a Torroella. / Toni León

Vídeo: El conjunt orquestral i vocal escocès en un concert anterior interpretant el Sanctus de la Missa en si menor.

Quatre veus i un saxo

2011-08-03T14:52:00.001+01:00

La sonoritat d'una nau gòtica, la polifonia de quatre veus i el fraseig a estones melancòlic d'un saxo soprano. D'aquest aiguabarreig de cant antic i de jazz en surt Officium Novum, un dels espectacles musicals més sorprenents i delicats, una autèntica festa pels sentits que hem pogut gaudir al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí.

Els protagonistes són el saxofonista noruec Jan Garbarek i el quartet britànic Hilliard Ensemble, integrat pel contratenor Davis James, el baríton Gordon Jones i els tenors Rogers Covey-Crump i Steven Harrold.

Garbarek és un músic d'estil polièdric capaç de passar dels ritmes jazzístics a la música de tradició hindú i d'aquesta a la contemporània, sense oblidar la música sacra o la pop. La seva és una llarga i reconeguda trajectòria al costat d'altres intèrprets de renom com el pianista Keith Jarrett i els contrabaixistes Gary Peacock i Miroslav Vitouš.

Hilliard Ensemble és un grup de cambra vocal fundat el 1974 que s'ha guanyat un gran prestigi internacional tant en la interpretació de música medieval i del renaixement com de peces d'autors contemporanis.

La col·laboració entre Garbarek i Hilliard Ensemble ha donat com a fruit tres obres: Officium (1993), del qual s'en van vendre un milió de còpies, Mnemosyne (1999) i, finalment, Officium Novum (2010), que com els altres dos treballs ha esta enregistrat al monestir austríac de St. Gerold.

Aquesta darrera obra parteix de la música armènia i de la tradició bàrdica del Caucas, sumant-hi també peces de nova creació, dues d'elles de Garbarek.

Els quatre intèrprets vocals i el saxo, que actua com una cinquena veu, es passegen al llarg de la nau, en aquest cas de l'església de Sant Genís de Torroella, jugant amb la reverberació del temple i fent arribar al públic una gran riquesa sonora impensable en una sala-auditori convencional. Per aquesta raó l'espectacle només es presenta en esglésies o catedrals.

El resultat final és una experiència esplendorosa i única, un autèntic regal pels amants de la bona música.

Foto: El saxofonista Jan Garbarek en un moment de concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Estrena mundial de d'Officium Novum a Hamburg el 14 de setembre de 2010.

Clàssics populars del barroc

2011-08-01T14:50:00.005+01:00

Nit de clàssics populars del barroc a càrrec de l'orquestra Acadèmia 1750 , dirigida per Stefano Demicheli i amb l'òboe solista Josep Domènech, a la inauguració dissabte al vespre del Festival de Músiques de Torroella. Obres d'Emanuele Rincón, Pachelbel, Vivaldi, Händel i Bach en un concert en el qual ha triomfat la gran veu i l'expressivitat interpretativa de la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert. Memorable la seva interpretació de l'ària Lascia ch'io pianga, de l'òpera Rinaldo de Händel.

Lascia ch´io pianga
mia cruda sorte,
y che sospiri
la libertà

Deixa que plori
la meva crua sort
i que sospiri
per la llibertat

No he pogut trobar a la xarxa cap vídeo ni gravació de Gemma Coma-Alabert interpretant aquesta ària, però en tot cas aquí la teniu cantada per Maria Callas:

Foto: Toni León / Festival de Músiques de Torroella

Àloe vera

2011-07-27T00:16:00.003+01:00

Entro a una botiga de productes naturals a comprar herbes d'infusió i aprofito per demanar una loció per després de l'afaitat. La noia que m'atén em recomana un gel d'àloe vera amb vitamina E i oli de l'arbre del te. M'explica que és hidratant, nutritiu i indicat per les irritacions i altres càstigs i destrosses cutànies que ens fem els homes quan passem la gillette.

Ja m'ha convençut quan afegeix el següent:

- Ah, i a més, la seva dona ho pot fer servir desprès de depilar-se.

La miro i amb el millor dels meus somriures li dic:

- Que bé! Ja em falta menys!. Ara que tinc l'àloe vera podré començar a buscar dona!

Ens fem un tip de riure, passo per caixa i abandono l'herboristeria deixant enrere la temptació d'emportar-me, junt a les herbes i al gel d'àloe vera, a la dependenta agafada del bracet.

Foto: Planta d'àloe vera. / Viquipèdia

Grafiters 1 - Veïns 0

2011-07-22T13:46:00.000+01:00

Captius i desarmats davant la persistència dels grafiters, uns veïns de Terrassa han penjat aquest cartell de rendició a la façana castigada del seu edifici:

Via: Isaac Albert

La Gerunda treu el nas

2011-07-20T16:41:00.003+01:00

La Gerunda va treure ahir el nas pel pou del meu barri. O, si voleu, parlant en propietat, més que treure el nas el que li van fer els tècnics, com si fos una mena d'extirpació quirúrgica gegantina, va ser desmuntar-li la nàpia, la roda de tall de dotze metres de diàmetre amb la qual la tuneladora ha foradat, com un talp, el túnel del TAV que travessa Girona: gairebé tres quilòmetres entre Mas Xirgu i Fontajau, passant per sota el Ter.

En aquest llarg viatge de quinze mesos, la immensa màquina de 125 metres de llargada i 2.700 tones de pes ha passat dues vegades sota el meu cul. La primera, a la Farinera Teixidor, seu d'El Punt, i l'altra a tocar la cantonada de casa, a Fontajau.

Comparant a la foto les dimensions hercúlies de la roda de tall amb la mida discreta i humil dels humans que hi ha al davant es pot dir que és un miracle de la tècnica no haver percebut ni una mínima vibració ni haver patit cap esquerda en el nostre ànim espantadís.

Vista l'experiència i amb el precedent que no ha caigut la Sagrada Família del senyor Rigol, hauríem de tenir més fe de la que ja tenim amb els avenços imparables de l'enginy humà.

La Gerunda ha arribat doncs al final del seu trajecte -com ens va venir a explicar cerimonialment el ministre Blanco el passat 7 de juliol- i ara toca desmuntar-la a peces i anar-les retirant amb immenses grues pel pou d'extracció.

On anirà a parar la fragmentada Gerunda ?.

Doncs ves a saber. Tal vegada quan comprem el proper cotxe ens emportarem cap a casa un tall metàl·lic de la història de les infraestructures gironines. Aquell dia, asseguts al volant del flamant vehicle, ens semblarà percebre sota el cul el llunyà però constant girar de la roda de tall. Gira que giraràs, gira que giraràs...

Foto: La roda de tall penjada de la grua. / Toni Dalmau

Vídeo: La Gerunda acabant el túnel urbà de Girona el passat dia 7 de juliol. / El Punt

BCN en Time-lapse

2011-07-15T16:06:00.001+01:00

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

Maurici Mayol (Loyam), un barceloní de 25 anys resident a El Masnou, és l'autor d'aquest excel·lent i original vídeo dedicat a la ciutat de Barcelona.

Es tracta del seu primer Time-lapse, una tècnica consistent en passar les seqüències d'una manera accelerada. Això es pot fer partint d'un material gravat en vídeo i accelerant-lo amb un programa d'edició o utilitzant, per fer el muntatge, centenars o milers de fotografies captades a diferents intervals de temps. Aquest darrer mètode és el que ha fer servir l'autor emprant una Canon 400D i tres objectius: un 10-22 mm, un 24-70 i un 85 mm.

El resultat final -amb música de Mono-Sabbath- és espectacular.

Gaziel a Twitter

2011-07-11T14:36:00.001+01:00

En el Twitter hi ha milions de perfils de persones -reals o falses- d'empreses i també d'entitats de tota mena. El que no és tan corrent és la presència en aquesta xarxa social de personatges ja desapareguts. Per això, avui em plau anunciar el retorn via Twitter del periodista i escriptor Agustí Calvet (Gaziel) -Sant Feliu de Guíxols (1887) - Barcelona (1964).

Corresponsal a París de La Veu de Catalunya i de La Vanguardia i director d'aquest darrer diari fins l'esclat de la guerra civil, Gaziel, autor d'una vintena llarga de llibres, ha estat considerat a la seva època com el líder d'opinió de la burgesia liberal i democràtica catalana. Víctima com tants d'altres de les difícils circumstàncies històriques que li van tocar viure, Agustí Calvet va haver d'exiliar-se el 1936, però desprès, en tornar, va ser processat pel franquisme i va patir un llarg exili interior.

Fruit de tot plegat, a la seva brillant prosa hi ha un deix important d'escepticisme però també una mirada lúcida sobre Catalunya, Espanya i el món.

En el seu compte de Twitter hi trobareu piulades del seu pensament com ara aquesta:

“Vull consagrar les darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.”

O antics records d'infantesa i joventut:

“En tota la punta pelada que llavors era el futur S'Agaró, no s'hi veia casa, barraca ni ànima vivent.”

I, tal vegada, podrem llegir les respostes de Gaziel a piulades d'altres homenots catalans presents a Twitter com Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit, Pompeu Fabra o el també periodista Eugeni Xammar...

Són els petits miracles que permet internet.

Perfil a Twitter de Gaziel

Plana web dedicada a Gaziel

Aznar, la memòria i la vergonya

2011-07-10T15:53:00.000+01:00

Aquesta setmana han aparegut junts en un acte celebrat a Madrid l'expresident del govern espanyol José María Aznar, l'expresidenta del PP basc María San Gil i l'eurodiputat i antic ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja. Un còctel perfecte de personatges, el de la presentació del llibre de San Gil, per poder escoltar qui la deia més grossa.

Quedem-nos només amb Aznar parlant de Bildu. Segons ell, si “els instruments d'ETA a les institucions basques” aconsegueixen el seu propòsit d'”esborrar la memòria de les víctimes” del grup terrorista “no serà la pau, serà la vergonya”.

Així doncs, pel president de la FAES i president d'honor del PP, preservar la memòria és fonamental sempre i quan sigui la de les víctimes d'ETA. L'altra memòria històrica, la de les víctimes del franquisme soterrades en fosses comuns perdudes arreu de la geografia peninsular, no té cap importància o, al menys, és el que es pot deduir de l'actitud que mostra des de sempre el PP respecte a aquest tema. La consigna és clara: s'ha d'oblidar per no obrir -diuen- velles ferides.

La vergonya, en aquest cas, brilla per la seva absència.

Foto: Aznar junt amb San Gil a la presentació del llibre. / EFE

Alcem la copa, Pairo!

2011-07-08T02:32:00.003+01:00

Emotiva cerimònia d'adéu a Miquel Pairolí.

Ferm fins el darrer moment i a punt d'alçar el vol, el company de moltes hores viscudes al diari, l'amic, l'escriptor, ens ha deixat un últim escrit que acaba així:

"A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu de la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

A manera pòstuma, en Pairo ens aconsella viure intensament gaudint i assaborint el màxim possible de tot allò de bo que la vida ens pugui oferir. Fem-li cas. Seguim el seu generós consell, acaronem els plaers i alcem la copa brindant per la seva memòria.

Carpe diem!

P.D.

Rebut via Twitter: @EugeniXammar
Ahir va pujar aquí dalt en Miquel Pairolí. Vam estar fins a la matinada fent-la petar amb en Josep Pla. #Pairolí

DSK, la granota i l'escorpí

2011-07-04T03:49:00.002+01:00

En relació al tomb inesperat que ha donat l'afer Strauss-Kahn, el corresponsal de La Vanguardia a Washington, Marc Bassets escrivia ahir el següent:

"Els malentesos culturals i la francofòbia, tanmateix, han tingut poc a veure amb el cas Strauss-Kahn. El tractament que els tabloides novaiorquesos van infligir després de la seva detenció al polític francès va resultar xocant a l’altra banda de l’Atlàntic. “Le Perv”, l’anomenava el New York Post. Però el mateix diari, propietat de Rupert Murdoch, difonia ahir sobre la presumpta víctima rumors no provats i més greus que qualificar el polític de “pervertit”. És a dir, no hi ha un tracte especial per als francesos. Simplement els tabloides són així..."

Tot plegat m'ha fet pensar en la famosa història de la granota i l'escorpí. Ja sabeu, aquella faula en la qual l'escorpí li demana que l'ajudi a travessar damunt ella el riu i l'amfibi només ho accepta quan el perillós aràcnid li promet que no li farà cap dany. Però quan són a la meitat del riu, l'escorpí pica mortalment a la granota. "Per què ho has fet això?. Ara morirem tots dos!”, li diu la granota. I l'escorpí respon: “No he tingut elecció. És la meva naturalesa".

A determinada premsa com el New York Post, li succeeix exactament el mateix. No pot actuar d'altra manera. És també la seva naturalesa.

Foto: Dominique Strauss-Kahn i la seva dona, Anne Sinclair, sortint del tribunal de Nova York després que el deixessin en llibertat. / Don Emmert / AFP.

Seguir viu

2011-06-30T20:08:00.001+01:00

Ha aparegut aquesta pintada al barri: “Sonríe, sigues vivo otro día mas” (sic).

Segurament es tracta d'una espraiada naïf sorgida d'una ma adolescent.

Però, i si és una subtil amenaça d'un grup mafiós?

No em feu cas. Darrerament estic llegint massa novel·la negra...

Un peixater a l'Estudiantes

2011-06-28T14:14:00.004+01:00

L'agencia publicitària Sra. Rushmore és la responsable d'aquest divertit espot per la nova campanya d'abonaments del club de basquet Asefa Estudiantes. El protagonista és el pivot Germán Gabriel que, en un moment, deixa de ser el pitjor peixater del món per convertir-se en pacient d'urgències. Un humor una mica sangonós però que aconsegueix l'objectiu: fer que l'anunci tingui les característiques d'un bon vídeo viral que segur que es passejarà per tota la xarxa i per les televisions.

Obres íntimes

2011-06-27T19:50:00.004+01:00

Em truca una amiga i ens fotem a xerrar. Que si això, que si allò, que si el de més enllà...

A mitja conversa, un soroll potent de Black & Decker penetra per l'auricular del telèfon ferint la meva oïda...

“Esteu fent obres?”, li pregunto a l'amiga.

“No”, respon taxativa. “M'estic depilant!”.

Glups.

En altres circumstàncies m'hauria vist obligat a fer esforços per treure la pota de dins la galleda d'aigua, però en aquest cas hi ha confiança i ens fem un tip de riure.

Ah, la Black & Decker de l'amiga és diu Silk Epil i segons la publicitat de la multinacional Braun hi ha més de 18 milions de dones d'arreu del món que fan servir aquesta maquinota - algunes l'anomenen la moto- per aconseguir una depilació “extremadament suau” durant unes quatre setmanes.

Homes que llegiu aquest blog, estigueu doncs alerta. Si escolteu a la veïna fent obres a casa, no li pregunteu si ha aconseguit penjar el quadre...

Mireu-li les cames.

Mourinho a la foguera

2011-06-25T03:48:00.001+01:00

Els veïns del meu barri han aprofitat la foguera de Sant Joan per convertir en cendres i en fum a José Mourinho. L'aplicació del foc purificador, que no deixa de ser una mena d'exorcisme pagà, exemplifica l'odi que provoca (ben segur volent-ho) l'entrenador del Real Madrid a la resta d'aficions i, especialment, a la blaugrana.

Quan encara no s'havia fet fosc i els botxins estaven preparant la pila de la foguera penjant-hi les fotos d'en Mou i els rètols amb el famós “Por qué?”, vaig poder escoltar darrera meu una conversa entre un nen i el seu pare. “Per què volen calar foc a Mourinho?”, preguntava innocentment la criatura. “Doncs perquè deuen tenen mania a aquest senyor”, responia l'home endolcint l'autèntica aversió, fòbia, tírria, esquírria o com vulgueu dir-ho que sembra el portuguès per aquests camps de Déu.

Fet i fotut, no li hauríem de tenir tanta animadversió al personatge. Sense la seva gasolina abocada damunt el foc passional de la passada lliga no hauríem gaudit de l'arenga de Pep Guardiola sobre “el puto amo”, ni s'hauria posat a mil per hora el motor culer per guanyar-ho gairebé tot.

Glòria doncs a Mourinho i que per mil anys l'Ésser Suprem li segueixi pagant la nòmina per poder-lo continuar cremant simbòlicament a la revetlla de Sant Joan!

Foto 1: Mourinho ha estat el protagonista de la foguera del barri gironí de Fontajau. / Toni Dalmau

Foto 2: El foc cruspint-se a l'entrenador del Madrid. / Manel Lladó

Patam, patapam, patapum

2011-06-23T15:37:00.002+01:00

Nit de Sant Joan. Cava, coca i pirotècnia a dojo. Però sigueu prudents. No feu invents amb la pólvora...

El català correcte

2011-06-21T19:18:00.000+01:00

Una errada ortogràfica de consistència "metàl·lica" ...

Via: Llista Folre i Manilles

Avantguarda ferroviaria

2011-06-17T20:04:00.000+01:00

El secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood ha viatjat avui amb AVE de Madrid fins a Cuenca acompanyat del ministre de Foment, José Blanco. LaHood ha fet grans lloances del sistema d'alta velocitat espanyol asegurant que és “el millor” del món i afegint que l'administració Obama vol “imitar i copiar” aquest model amb l'ajud d'empreses espanyoles. Per la seva part, Blanco ha agraït les paraules del secretari de Transports “tant dels del punt de vista personal com des del punt de vista de que el que fem en matèria d'alta velocitat és avantguarda en el món”.

De la velocitat convencional ningú n'ha dit res i dels problemes dia sí, dia també, a Rodalies tampoc. Per desgràcia els trens que utilitzen la majoria d'usuaris són les víctimes de tanta multimilionària avantguarda. Res a imitar i copiar per ningú i per a tant res a ensenyar a Mr. LaHood, l'amic americà del ministre Blanco.

Un dia trist i indignant

2011-06-15T15:53:00.002+01:00

Es veia a venir. Ja fa uns dies que les picabaralles internes havien posat en evidència que als indignats se'ls ha escapat de les mans el seu propi moviment assembleari. I els fets d'avui en el Parlament n'han estat la constatació.

Hi ha raons objectives per la indignació davant la democràcia de baix perfil i la dictadura internacional de les finances i l'especulació que patim, però la violència d'alguns manifestants contra els representants elegits pel poble deslegitima les justes reivindicacions. La X marcada amb sprai a la gavardina de l'exconsellera Tura, la pintura en el coll de l'exdirector general d'Interior i diputat d'ICV-EUiA, Joan Boada, el cop de pedra rebut per l'exministre de Treball i diputat del PSC Celestino Corbacho o les empentes i escridassades patides per l'exconseller d'Ensenyament Ernest Maragall i l'exconsellera de Salut, Marina Geli són alguna cosa més que vergonyoses agressions.

Pot haver estat cosa de pocs, però avui els indignats, deixant de ser pacífics, substituint la paraula per la violència, agredint fins i tot a aquells que volien votar contra les retallades socials, a més de carregar de raons a l'expeditiu conseller Puig, han perdut una important batalla. La de l'opinió pública. La del carrer que veia en ells un altaveu d'allò que preocupa a tanta i tanta gent. Avui és un dia trist. Un dia perquè tant els indignats com els polítics reflexionin.

Foto 1: Herrera i Camats entrant, custodiats pels Mossos, al Parc de la Ciutadella. / Europa Press

Foto 2: Diversos diputats (Joan Laporta, Ramon Espadaler, Oriol Pujol) dins de la furgoneta dels Mossos d'Esquadra que els ha traslladat davant de la porta del Zoo per poder accedir al Parlament. / EFE

L'"alcalde" Pérez Rubalcaba

2011-06-13T19:22:00.001+01:00

Ningú pot posar en dubte que Alfredo Pérez Rubalcaba és un tot terreny. Ha estat professor de Química Orgànica a la Universitat Complutense de Madrid, a la de Konstanz (Alemanya) i a la de Montpellier (França). Ha practicat atletisme i, sobretot, s'ha convertit en un gat vell de la política, primer al costat de Felipe González i després de José Luis Rodríguez Zapatero. L'hem vist fent de secretari d'estat d'Educació, de diputat, de membre de l'executiva i secretari de Comunicació del PSOE, de responsable de l'estratègia electoral del partit, de portaveu del grup socialista en el Congrés, de ministre d'Educació i Ciència, de ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts, de ministre d'Interior, de ministre interí de Defensa durant la baixa per maternitat de Carme Chacón, de vicepresident primer i portaveu del Govern...i, fins i tot, el 9 de juliol serà proclamat candidat a la presidència del Govern a les properes eleccions generals...

Tot això ha estat i és Alfredo Pérez Rubalcaba, però tampoc cal exagerar la nota com fa l'agencia nord-americana Associated Press que, en una de les seves notícies sobre els “indignats”, el convertia ahir en “el reelegit alcalde de Madrid”. Concretament, segons AP, els antidisturbis van actuar dissabte contra els “indignats” que es manifestaven al carrer quan Pérez Rubalcaba jurava el seu càrrec d'alcalde molt a prop de la Puerta del Sol.

Ara només falta que fent gala del rigor periodístic, Associated Press converteixi a Alberto Ruiz-Gallardón en alcalde de Barcelona i a Carme Chacón en candidata del PSOE a rostir-se en el foc de les eleccions generals...

Foto: Montilla i Pérez Rubalcaba, asseguts davant de Chacón, ahir a la trobada de l'aspirant del PSOE amb militants del PSC . / Juanma Ramos / El Punt.

Via: Ignacio Escolar

Desconnectar per connectar

2011-06-08T19:35:00.000+01:00

Vivim tan connectats que a vegades cal desconnectar per poder tornar a connectar amb la vida. Curiosament el missatge ens el dóna DTAC, una companyia de telefonia mòbil tailandesa.

En terra de cans

2011-06-06T19:00:00.009+01:00

Quan el senyor X va obrir la porta del restaurant ja va tenir la sensació d'haver entrat en terra ignota. Va estar a punt de recular però, sense donar-li temps, el cambrer el va fer asseure en una taula del racó.

Defugint les mirades de tothom i mentre esperava que li prenguessin nota, el nostre personatge va parar dissimuladament l'orella intentant escatir de què carai parlaven a les taules veïnes. Per estrany que pugui semblar, les converses no anaven de futbol, ni de dones, ni de la crisi, ni, tant sols, de política o del darrer merder a l'oficina. Hi havia, això sí, apassionades discussions sobre si el pinso Royal Canin era millor o pitjor que l'Affinity, si les passejades havien de ser de deu minuts o de mitja hora, si les corretges eren massa curtes o massa llargues o sobre si calia anar-se a vacunar aquest mes o el vinent.

El senyor X va menjar a corre-cuita i va tocar el dos cap a casa sense treure's del damunt la impressió que alguna cosa important havia canviat de manera definitiva en la seva vida. Nerviós, amb les mans tremolant, es va barallar amb el pany i a l'entrar al pis es va trobar amb en Dyc assegut a la taula i acabant de dinar. La bèstia peluda el va mirar amb desdeny i aleshores el senyor X va entendre que el millor que podia fer era anar-se a jeure a l'estora i esperar pacientment l'hora de sortir a passejar...

BWR-The Game: Ja sóc aquí!

2011-06-03T20:03:00.005+01:00

Al·leluia. Desprès de 152 dies, disset hores i 45 minuts de navegació torno a ser al port de Barcelona. Ahir, a bord del Jecsalis, un veler de la classe Imoca Open 60, vaig acabar la meva primera volta al món a vela. Han estat més de cinc mesos navegant per les aigües virtuals del joc del Barcelona World Race, hores i més hores seguint la mateixa ruta que la regata real BWR: sortint de BCN el 31 de desembre de 2010, baixant pel Mediterrani (1 i 2) i per l'Atlàntic (1 i 2), passant per les temudes aigües del cap de Bona Esperança, travessant l'Índic Sud, el mar de Tasmània, l'estret de Cook, el Pacífic Sud fins el cap d'Hornos i pujant per l'Atlàntic fins el Mediterrani. En total, un recorregut inacabable de 29.500 milles modificant rumbs, posant rissos, canviant veles i controlant les previsions meteorològiques per evitar ingrates sorpreses.

Amb nuls coneixements en l'art de la navegació i en les particularitats del vaixell i de la ruta, el meu rècord de velocitat s'ha quedat en només 18,52 nusos. Les tempestes m'han esquinçat veles, les encalmades m'han fet morir de fàstic i finalment he arribat al port de Barcelona en la posició 11.291 d'un total de 48.265 participants d'arreu del món. Tota una experiència marinera viscuda des de l'ordinador!.

Imatge: El Jecsalis passant per l'estret de Gibraltar rumb a Barcelona.

Vídeo següent: Entrevista al guanyador de la regata virtual. És director d'una empresa informàtica especialitzada en el món de la vela, ha dedicat al joc cinc hores diàries i ha comptat amb l'assessorament tàctic del president d'un club de vela.

El retorn de "Franco, ese hombre"

2011-05-31T16:52:00.004+01:00

El 1964, coincidint amb la commemoració dels “Veinticinco años de Paz”, el règim franquista va encarregar a José Luis Sáenz de Heredía, que ja havia dirigit “Raza” amb guió del propi Franco, la realització d'un documental panegíric sobre la figura del Generalísimo. Portaria per títol “Franco, ese hombre” i en l'elaboració del guió hi participaria una comissió interministerial presidida per Fraga Iribarne.

Quaranta set anys desprès, en plena democràcia, la Real Academia de la Historia ha tornat a recuperar, a major glòria del dictador, l'esperit de “Franco, ese hombre”. Ho ha fet en paper, concretament en el titànic i flamant Diccionario Biogràfico Español, integrat per cinquanta volums i més de 40.000 perfils, la primera part dels quals va ser presentada la setmana passada a Madrid en un acte presidit pels reis i per la ministra de Cultura Ángeles González-Sinde.

A l'entrada dedicada a Franco diu, entre moltes altres coses glorificants, el següent:

"Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado. Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania"

Franco, doncs, no va ser cap dictador sanguinari. Va ser, si ens hem de creure el que diu el Diccionario, un gran militar, un governant catòlic, intel·ligent i moderat i la repressió franquista durant i després de la guerra civil no va provocar les 150.000 víctimes que li atribueixen historiadors de la talla de Julián Casanova o Paul Preston.

En l'elaboració de l'obra, els membres de la Real Academia es van repartir entre ells els personatges que volien biografiar, deixant així de banda a historiadors de gran renom com Preston, Casanova, Santos Julià, Josep Fontana o Ángel Viñas. D'aquesta manera, autèntics especialistes en la història d'Espanya del segle XX van ser substituïts per personatges com l'autor del perfil de Franco i de José María Escrivá de Balaguer, Luis Suárez, un expert en història medieval vinculat a la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. O com el pseudohistoriador neofranquista César Vidal, que firma ni més ni menys que la biografia de La Pasionaria.

A l'acte de presentació de l'obra, el director de la Real Academia, Gonzalo Anes va dir que es sentien deutors de José María Aznar, ja que va ser durant el seu mandat, l'any 1999, quan el ministeri de Cultura amb Esperanza Aguirre al capdavant, es va comprometre a aportar 600.000 euros anuals durant vuit anys per tirar endavant el Diccionario. I a fe de Déu que la figura d'Aznar ha quedat també ben realçada en el perfil escrit per l'historiador Manuel Jesús González González: el líder del PP ni va intentar manipular l'autoria dels atemptats de 11-M, ni va apropar els presos etarres al País Basc, ni va dir que ETA era el “moviment d'alliberament basc”. Tot això no va succeir mai.

Aquesta manipulació de la història, que ha acabat costant 6,4 milions d'euros, s'ha pagat amb fons públics però sense ser sotmesa a cap supervisió ministerial. I ara tothom es treu la patata calenta del damunt. El director de la Real Academia, Gonzalo Anes assegura no haver llegit el perfil de Franco, sosté que no s'ha censurat a ningú i manté que ell no és el responsable de cada perfil. La ministra González-Sinde manifesta que el seu ministeri no hi té res a veure, que és competència del d'Educació i que ella només va assistir a l'acte com a acompanyant dels reis donat que el ministre Ángel Gabilondo tenia un altre compromís.

Joan Saura, senador d'ICV, ja ha presentat una moció a la cambra alta demanant que siguin retirats els primers 25 volums del Diccionario. Veurem com acaba aquest despropòsit en una obra que, aparentment, havia de ser l'equivalent espanyol al prestigiós Diccionari Biogràfic d'Oxford i que s'ha convertit en un remake de “Franco, ese hombre”.

Vídeo: Fragment de "Franco, ese hombre"

Foto: Els primers volums del Diccionario Biográfico Español.

Felip Puig i el bat de beisbol

2011-05-27T20:28:00.007+01:00

Imagino l'escena: l'exconseller Joan Saura estirat com un rei en el sofà davant el televisor i seguint aquesta tarda, amb un somriure sorneguer, la roda de premsa de Felip Puig. La idea mare de l'actual responsable d'Interior, la que recolliran tots els mitjans de comunicació, és clara: “El dispositiu policial ha actuat amb seny, cautela, prudència i només contundència quan ha calgut”. "Que bé que es viu sense ser responsable de l'exercici legal de la violència!”, deu haver pensat Saura.

Gairebé com un gag de Polònia, com un d'aquells que les darreres setmanes mostren al conseller Felip Puig esgrimint un bat de beisbol davant les putes o com aquell altre en el que acaben cantant allò d'en Bob Dylan de que “els temps estan canviant”.

O com, a la vida real, l'episodi protagonitzat la passada campanya electoral pel Felip Puig autèntic quan a Vic uns membres de la Joventut Nacionalista d'Osona van fer la gràcia de regalar-li un bat de beisbol, un estri que serveix tant per la pràctica de l'esport com del tunda-tunda.

Els temps, efectivament, estan canviant i Felip Puig avui ha demostrat amb l'operació neteja contra l'acampada dels “indignats” a la plaça de Catalunya de Barcelona que és així. Tunda-tunda-tunda encara que la concentració hagi estat d'allò més pacífica durant tots aquests dies. Un centenar llarg de ferits és el balanç d'un operatiu que ha estat criticat fins i tot pels sindicats policials i que s'ha fet amb l'excusa de garantir la “higiene” d'aquell espai públic i d'evitar incidents si demà el Barça triomfa a Wembley i la culerada surt a celebrar-ho.

Una exhibició de força que té un inconvenient important: quan Felip Puig feia la roda de premsa, els “indignats” ja havien tornat a ocupar la plaça i a refer l'acampada. Com si res no hagués passat, però amb més indignació i amb més capacitat, com a víctimes, d'atraure major nombre de gent. L'efecte crida ha funcionat.

Tot plegat, aquesta manera contundent de passar el drap amb el suport de l'alcalde socialista abatut pels vots a les urnes (per cert, galdós paper el del socialista Joan Ferran criticant l’operació sense recordar que Hereu hi havia enviat la guàrdia urbana), només haurà servit per demostrar el que el Govern Mas volia exhibir des del primer moment: que la gent d'ordre ha arribat al palau de la Generalitat i que les tan criticades maneres de fer de Saura i del tripartit no es tornaran a repetir. El conseller Puig ha tret el bat de beisbol a passejar desprès d'una colla de dies amb ganes de fer-ho. Vist l'objectiu polític i propagandístic de l'operació s'ha de reconèixer que és un home prou pacient. Jo m'esperava veure arribar els mossos el primer dia de l'acampada, però nois, segons què no es pot fer en plena campanya electoral...

Vídeo: Els incidents d'avui a plaça Catalunya.

Foto: Felip Puig a Vic amb un bat de beisbol com el de Polònia de TV3. / Laura Busquets/ACN.

Chacón fa marxa enrere

2011-05-26T16:42:00.002+01:00

La jugada del lehendakari Patxi López i del grup de barons del PSOE que li donen suport, de reclamar un congrés extraordinari per debatre idees i, el més important, per substituir a Zapatero per Alfredo Pérez Rubalcaba, ha donat ja el primer resultat. Avui, la ministra Carme Chacón ha anunciat la seva decisió de no presentar-se a les primàries i, per a tant, si finalment només Rubalcaba fa el pas endavant per liderar el PSOE, el partit s'estalviarà viure una disputa electoral interna que, per molt democràtica que fos, podria ser també sagnant.

Ara caldrà veure si es tira endavant el congrés extraordinari, una opció que no agrada gens ni mica a Zapatero ja que en aquest viatge podria perdre la secretaria general del partit abans de les eleccions generals. De tot plegat en sortiria reforçat Rubalcaba per, a continuació, intentar plantar cara a Rajoy en una batalla, la dels propers comicis, que molts, fins i tot dins les files socialistes, ja donen quasi per perduda.

Es diu que la travessia del desert sol durar uns vuit anys, però segur que l'actual vicepresident, gat vell de la política, ja pensa en les seves possibilitats a quatre anys vista, sobretot tenint en compte el baix perfil de Rajoy i l'encefalograma pla que mostra el PP a l'hora d'aportar idees per sortir de la crisi.

Carme Chacón ha justificat la seva decisió de plegar veles per “no posar en risc la unitat del partit, l'autoritat del president o l'estabilitat del govern”. I el PSC immediatament li ha donat suport, ha manifestat el “respecte” a la seva decisió i ha afegit, en un comunicat, que la ministra de Defensa ha pres aquesta opció “pensant en el que més convé al Partit Socialista”.

No queda clar a quin partit es refereixen: al PSOE o al PSC?

Perquè en aquests moment si alguna cosa no convenia al PSC era tenir a una dirigent destacada seva – Carme Chacón encara ho és, no? - disputant el lideratge del PSOE. Desprès del naufragi del 22-M, el PSC ha de decidir d'una vegada per totes què vol ser quan sigui gran i això passa, entre altres coses, per deixar clar si vol tenir perfil propi a Madrid, com a mínim pels temes que afecten a Catalunya, o continuar diluït dins el PSOE. El pas enrere de Chacón ajudarà, com a mínim, en el congrés renovador d'octubre, a treure els pals a les rodes que alguns han anat posant a aquest decisiu debat.

22-M

2011-05-23T12:29:00.000+01:00

Via: bea Puig

Democràcia de baixa qualitat

2011-05-22T19:38:00.001+01:00

Començo a escriure aquestes ratlles quan falta una hora pel tancament dels col·legis electorals, seixanta minuts per posar el punt i final a allò que els polítics i la majoria de mitjans informatius s'entossudeixen en batejar als quatre vents, elecció darrera elecció, amb el tòpic de “la festa de la democràcia”.

No hi ha gaires raons per estar de festa. Més aviat el contrari.

Els “indignats” han ocupat aquests darrers dies les places de ciutats i pobles exigint una reformulació del règim democràtic. “No hi ha pa per a tants xoriços”, criden els joves i no tan joves. Està bé que ho facin, encara que a la dreta i als seus electors els sembli correctíssim presentar i votar als mes vius, als que utilitzen la política pel lucre personal. Mentre l'esquerra sociològica es fustiga pels seus xoriços, la dreta reserva la moral per altres camps de batalla.

I també està bé que els “indignats” reclamin que aquesta democràcia de baixa qualitat que entre tots hem anat vestint amb la disfressa del vot passi a ser una altra cosa. Cal un nou sistema electoral amb llistes obertes que apropi a ciutadans i polítics. Han passat molts anys des de l'inici de la Transició quan, per les circumstàncies del moment, es va instaurar un sistema dirigit a enfortir els partits. Ara ja no hi ha risc de cop d'estat i els partits són prou forts com per poder afrontar una regeneració interna, obrir les finestres perquè entri aire nou i perquè des de fora és pugui veure i controlar les interioritats fins el moll de l'os. La decisió és a les seves mans, però molt em temo que no ho faran per més places okupades que hi hagi. Saben que tard o d'hora, la moguda es desinflarà esgotada pel mil discussions assamblearies, per mil punts de vista diferents, per mil propostes impossibles.

“Siguem realistes. Demanem l'impossible”, deien en el maig francès del 68. I ja es sap com va acabar. Amb els treballadors abandonant el carrer, a petició del sindicat d'esquerres Confédération Générale du Travail, desprès d'aconseguir alguna millora salarial i amb la dreta de Charles de Gaulle més enfortida que mai a les urnes.

Més que un indignat sóc un descregut. Estem sotmesos a la dictadura dels mercats i dels especuladors internacionals i el marge de maniobra a escala nacional o fins i tot estatal és molt reduït. Ja no es tracte només de civilitzar a la nostra dreta ni de democratitzar a la nostra esquerra. El moviment dels “indignats” hauria de tenir un abast mundial i canviar de soca-rel el sistema. Una utopia més.

Sempre, des d'aquell llunyà 15 de juny del 1977, he votat una opció d'esquerres fins que a les darreres eleccions autonòmiques, fastiguejat pel desgavell del tripartit, vaig optar pel vot en blanc. Avui però, he decidit tornar a dipositar a la urna un vot d'esquerres. Ho he fet, encara que desencantat i indignat, perquè és a nivell municipal on hi ha el primer front de batalla, on es lliure de més a prop el combat contra les desigualtats. I és allà, entre les quatre parets de l'ajuntament on a partir de demà, guanyi qui guanyi avui, s'haurà de fer front amb sensibilitat social a la patacada de les retallades. És a la porta de la casa gran on continuaran trucant, i ara més que mai, les víctimes innocents d'aquesta crisi que ha enriquit a tants culpables. Els que abans eren "esclaus del seu salari", com dirien els "indignats" i que ara ja no tenen o estan a punt de no tenir el salari per continuar essent esclaus.

En el col·legi electoral, mentre estava agafant la meva papereta, s'ha apropat una dona per preguntar-me quina era la d'aquells que tenen “una boca que somriu”.

- Vol dir els convergents?.

- Suposo que si, és que mai vaig a votar

S'ha posat a riure, li he donat la papereta que volia i ha anat ben cofoia a dipositar-la a la urna.

Mira per on, gràcies a un logotip simpàtic, Convergència i Unió ha obtingut un vot d'una abstencionista.

Definitivament cal refundar aquesta democràcia de baixa qualitat, però l'interrogant resta obert: qui i de quina manera es decidirà a fer-ho?

Foto: Assemblea a la Plaça de Catalunya de Barcelona. / Rafael Ramos

Puccini en el cap

2011-05-17T17:57:00.000+01:00

A la comèdia romàntica "The mirror has two faces" (títol traduït aquí com “L'amor té dues cares”), la seva directora i protagonista Barbra Streisand fa el paper de Rose Morgan, una professora de literatura anglesa de la Universitat de Columbia que intenta posar una mica de passió a la seva vida. El company de ball a la pel·lícula és Gregory Larkin (Jeff Bridges), professor de matemàtiques de la mateixa universitat que, cremat per les seves experiències sentimentals, considera que el sexe és un niu de complicacions i només cerca una relació platònica basada en l'intel·lecte i en la cordialitat. Una mena d'amor cortesà al vell estil del segle XII.

En una escena memorable d'aquest film (vídeo de dalt), la professora Morgan utilitza a parelles mítiques com Tristany i Isolda o Lancelot i Ginebra per explicar als seus alumnes que en la literatura clàssica, la consumació de l'amor porta a la bogeria, a la desesperació, a la mort. I afegeix que si l'amor romàntic és una il·lusió, una mentida, un mite modern, una manipulació malvada, una experiència tant curta i devastadorament dolorosa, cal fer-se una pregunta: per què la gent vol enamorar-se?. I la resposta, segons Rose Morgan, és perquè, l'enamorament, mentre dura, ens fa estar condemnadament bé. “Sentim -diu- a Puccini en el nostre cap”.

Però si quan la gent està enamorada el cor li batega al ritme de les operes del compositor italià, ¿què deu escoltar quan l'amor es fa fonedís? ¿La contundent Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner?

A una escena de “Misteriós assassinat a Manhattan”, Carol i Larry Lipton (Diane Keaton i Woody Allen) surten a corre-cuita del teatre de l'òpera i ella li diu:

- El tracte era que jo t'acompanyava al partit de hoquei i tu veies l'òpera complerta.

I ell li respon:

- Quan escolto a Wagner més de mitja hora m'entren ganes d'envair Polònia.

Deixem doncs als polonesos en pau i, estiguem com estiguem, quedem-nos amb Giacomo Puccini que, malgrat no haver gaudit d'una vida sentimental tranquil·la per culpa de la gelosia extrema de la seva dona (la dama va provocar el suïcidi d'una minyona innocent), aporta com a mínim més pau espiritual.

Aquí teniu a Luciano Pavarotti i Mirella Freni interpretant el famós duet de l'acte primer de La Bohème “O Soave Fanciulla" ("Oh! Suau noia") a l'Òpera de San Francisco el 1990.

La noia que camina per la sorra

2011-05-15T14:37:00.004+01:00

No heu tingut mai la temptació de saltar-vos les convencions, les regles que marquen el dia a dia?. El grup Pastora ens ho proposa amb la seva cançó “La vida moderna”. Per cert, la noia del vídeo que camina per la sorra fent playback no és l'actriu i vocalista de Pastora Dolo Beltrán sinó Gina Tost, reportera, blogera i col·laboradora del programa “Generació Digital” (Catalunya Ràdio i canal 33). El curiós del cas és que aquest vídeo ja ha tingut més de 182.000 visualitzacions i apareix en primer lloc a Youtube quan es fa la cerca utilitzant les paraules clau “Pastora” o “La vida moderna”.

La Dolo i la Gina es van conèixer ahir a l'emissió radiofònica de “Generació Digital” i la cantant es va mostrar gratament sorpresa en descobrir que qui tenia al davant és “la noia que camina per la sorra”.

Màquines d'escriure USB

2011-05-13T20:24:00.002+01:00

El concepte consisteix en innovar l'obsolescència. Ara que, devorades per la informàtica, estan tancant les darreres fàbriques de màquines d'escriure tradicionals (uns estris que, segons sembla, sobreviuen només entre reixes) , a algú se li ha acudit una tecnofricada retro: convertir les antigues màquines mecàniques en teclats d'ordinador conservant l'encant del soroll característic del tecleig de tota la vida i del retorn del carro. L'invent té com a nom comercial USBTypewriter i consisteix en un adaptador USB que es munta a la part posterior de la màquina i es connecta a l'ordinador. Serveix tant per a PC, Mac o fins i tot iPad i permet escriure tant a la pantalla com en paper. Els nostàlgics als quals els agradi el bricolatge i vulguin reciclar la seva vella Olivetti, Olympia o Remington poden comprar el kit USB i muntar-lo ells mateixos, mentre que els que no siguin manetes tenen a la seva disposició via internet una botiga on adquirir diferents models de màquines d'escriure USB.

Pot ser una bona opció per algun escriptor i periodista nostrat que, a aquestes alçades, encara farda d'escriure amb la màquina de tota la vida i d'entregar els seus treballs en paper (donant feina, això sí, als qui desprès els toca entrar el text a l'ordinador). Només se'ls hauria d'advertir d'un petit detall: el text en pantalla no es pot corregir amb Tipp-Ex ...

Foto: Prohibit fer servir Tipp-Ex a la pantalla (observeu que el braç no pertany a la dama...). / Via: Esteve Valentí

Les magdalenes caducades i els jutges

2011-05-10T14:34:00.002+01:00

A la ciutat flamenca de Dendermonde, un tribunal ha condemnat a sis mesos de presó a un home de 50 anys per haver agafat dos paquets de magdalenes caducades llançats a un contenidor d'escombraries d'un pàrquing d'un supermercat. Segons la sentència, es tracta d'un robatori ja que els aliments, encara que hagin estat abandonats en un contenidor, segueixen essent propietat de la cadena comercial que ha interposat la denuncia. No ha servit d'eximent l'estat de necessitat d'aquesta persona que com tantes d'altres sobreviuen recuperant els productes caducats dels supermercats.

Els jutges que han perpetrat la sentència, aplaudida insensiblement per la federació empresarial de comerç, són col·legues dels que fa ben poc van condemnar a només sis mesos de presó amb suspensió (és a dir sense fer-se efectiva la pena) a un conductor que va atropellar mortalment a una mare i als seus dos fills en un pas de vianants.

Diuen que Bèlgica, per les picabaralles polítiques que impedeixen des de fa onze mesos arribar a una entesa entre els partits, funciona perfectament sense govern. Segur que també ho faria sense jutges.

Amb l'ham a la boca

2011-05-09T20:17:00.002+01:00

Feia dies que no li succeïa però aquell matí, ella es va alçar amb l'ànim satisfet. Desprès de mesos de sequera, havia començat a albirar algun hipotètic brot verd en la seva economia, un bri d'esperança per poder començar a recollir el fruit dels treballs entregats feia temps, aquelles factures pendents de cobrar que les empreses amunteguen en el calaix de la crisi.

Sàvia en l'art de la cuina, va decidir que era un bon dia per premiar el seu paladar. Va baixar fins a la Boqueria i allà, enmig d'aquell bé de déu d'olors i de colors, va anar a la peixateria de sempre. Es va enamorar d'una escrita, aquest peix d'aire amenaçant, de cos pla i amb forma de rombe que també es coneix com a rajada o bastina.

Té una certa mala llet l'escrita. A l'imprudent que s'atreveix a emprenyar-la li proporciona una descàrrega elèctrica i, en alguns mars, la seva punxada pot arribar a ser mortal com va poder comprovar en aigües australianes Steve Irwin, el famós “caçador de cocodrils”.

Naturalment a la Boqueria, el mercat més emblemàtic de Barcelona, l'autoritat no pot permetre que aquests fets tràgics passin.

Ella va escollir una peça de dos quilos i, un cop a casa, va preparar un suquet amb el cap i les galtes. Xup, xup, xup, xup. Olor deliciosa i gust exquisit...fins que a la segona queixalada va notar la presència d'un objecte estrany a la boca. Sense atabalar-se i sense perdre les bones formes, el va escopir amb l'elegància que la caracteritza: era un ham d'amenaçadores proporcions que per aquells atzars de la vida no li va provocar cap lesió (vull dir a ella, no a l'escrita) digna d'una visita al dentista. .

Per la boca mort el peix però no pas la nostra amiga. A manera de consol li he explicat el que diuen els experts: que el peix pescat amb ham té més bon gust que els que pateixen una agònica, amuntegada i estressant captura amb xarxa.

No li parlo de l'Steve Irwin ni tampoc de la meva sospita: que en el fons del mar el déu Neptú, seduït pels encants de la compradora de la Boqueria, ja s'està preparant per llançar-li un nou ham.

Foto 1 : Escrites a punt de vendre.

Foto 2: L'ham autèntic que ha estat a punt de caçar a l'amiga del suquet

La resposta de Guardiola sobre els Sugus

2011-05-08T13:44:00.000+01:00

Pep Guardiola ha sortit al pas de les polèmiques declaracions de Mourinho contra els caramels Sugus de pinya. Aquí teniu la seva resposta, com sempre, ben assenyada:

Muntanya 1 - moto de neu 0

2011-05-06T13:34:00.000+01:00

Motoneige 0 - Montagne 1

Sortir dels camins habituals i intentar grimpar per una muntanya amb una moto de neu té els seus riscos. Com en aquest cas, la baixada a rodolons pot acabar essent més ràpida que la pujada motoritzada. A l'intrèpid pilot només li ha faltat, per arrodonir l'aventura, acabar provocant un allau de neu...

Via: llista Folre i Manilles

Mourinho contra els Sugus

2011-05-04T18:15:00.002+01:00

En Mourinho té raó: el paper de color blau pels caramels Sugus de pinya és arbitrari. Per què no han triat un color més objectiu? Per què? Per què? En té la culpa la Unicef?. No hi ha qui ho entengui!. És un fàstic!

Via: Víctor Calzada García

El Titànic PC City

2011-05-04T14:28:00.001+01:00

Enmig del temporal de la crisi i sense ser capaç de fer front a la competència, el Titànic PC City s'esfondra i els seus directius han optat per llençar la casa per la finestra: entre els dies 4 i el 8 d'aquest mes apliquen el 40 per cent descompte a tots els productes.

La companyia britànica Dixon Retails, propietària de PC City, va anunciar a mitjans d'abril la decisió de tancar la cadena de distribució a l'estat espanyol, implantada l'any 2000 i integrada per 34 botigues i 1.224 treballadors. Ara la direcció de l'empresa i els representants dels treballadors han arribat a un preacord segons el qual els acomiadats cobraran 50 dies de salari per any treballat sempre i quan s'aconsegueixi reduir l'estoc de productes de 10 milions d'euros fins a 4 milions i es puguin traspassar quatre botigues a altres cadenes. En cas contrari, la indemnització serà de 45 dies fins a un màxim de 20 mensualitats i un topall de 100.000 euros.

Les rebaixes formen part doncs d'aquest procés de liquidació i fins i tot es pretén estimular l'ànim destemprat dels venedors atorgant vacances fins que tanqui la cadena als treballadors de les botigues que es quedin sense estoc.

Enmig del desastre, als responsables de la web de PC City encara no se'ls ha acudit eliminar la plana “Trabaja con nosotros”. Allà, l'orquestra del Titànic, segueix tocant les seves melodies. S'hi recorda que el 2010 el CRF Institute va seleccionar a PC City entre les 44 millors empreses per treballar a l'estat espanyol: les que cuiden millor el talent, les que ofereixen un ambient de treball més agradable i les que són socialment més responsables. La web també assegura que un dels objectius és “gaudir cada dia amb el nostre treball”.

Eren altres èpoques.

Testimoni: Un treballador de PC City explica com es treballava a l'empresa

La mort de Bin Laden per Twitter

2011-05-02T14:42:00.001+01:00

Sense saber-ho, un consultor informàtic pakistanès ha relatat en directe per Twitter l'operació que ha culminat aquesta matinada amb la mort d'Ossama Bin Laden, el líder i creador de la xarxa terrorista Al-Qaida.

Sorprès pel soroll que trencava la tranquil·litat de la nit, Sohaib Athar, resident a la població d'Abottabad (Pakistan), que utilitza a Twitter el nom @reallyvirtual, ha escrit el següent:

“Un helicòpter sobrevola Abottabad a la una de la matinada. És estrany”.

I a la següent piulada fins i tot ha emprat un to humorístic:

“Ves-te'n, helicòpter, abans que tregui el meu matamosques gegant”.

A partir d'aquell moment, Athar ha anat recollint testimonis i fent la crònica del que succeïa a tan sols dos quilòmetres de casa seva: la mansió fortificada on residia amagat Bin Laden, el fortí que era assaltat per un escamot especial de les forces dels Estats Units.

Les xarxes socials, una vegada més, s'han avançat informativament als mitjans tradicionals. I és natural que sigui així. Són milions i milions les orelles que escolten, els ulls que observen i les mans que teclegen el que està succeint segon a segon arreu del món. No oblidem però que, immediatament al darrera d'aquest testimoniatge gegantí i voluntariós hi ha l'exercit de professionals de la informació que dediquen la seva vida -i a vegades la perden- explicant, interpretant i donant les claus per entendre la realitat. El periodisme, amb les seves virtuts però també amb els seus defectes que són molts, anirà canviant de format adaptant-se al ritme trepidant de la tecnologia però, en essència, continuarà al peu del canó, al servei de l'actualitat i dels lectors i complint, si la honradesa i la pressió informativa ho permeten, allò que marquen els codis deontològics de la professió.

Als professionals de la informació ens tocarà explicar qui agafarà el relleu de Bin Laden, que aquesta matinada, enmig del brogit retransmès per Twitter, un tret al cap ha convertit en el màrtir de la legió de l'odi i del terror.

L'operació, comunicada oficialment pel president Obama, ha estat un èxit polític i militar però a hores d'ara en algun racó de Pakistan, d'Afganistan o de qualsevol petit poble o gran ciutat del món algú ja deu haver assumit el comandament de la revenja. Les bombes les carrega el diable i en el polvorí Al-Qaida s'hi ha afegit ara el major dels màrtirs. Molt em temo que la reacció la coneixerem ben aviat, sigui per Twitter, per Facebook, per les webs informatives o per les ràdios i televisions tradicionals. Toquem fusta.

Imatge 1: Els primers missatges de Sohaib Athar enviats a Twitter.

Imatge 2: L'edifici on s'amagava Bin Laden a Abottabad. / AFP

Vídeo: El discurs d'Obama.

L'Antònia i en Carmel

2011-05-01T14:23:00.002+01:00

El novembre de 2006 ens va deixar en Carmel Rosa (Barcelona, 1912), vell periodista de France Presse, col·laborador d'El Punt i bon amic. Un temps desprès, el setembre de 2007, ho va fer la seva companya Antònia Adroher (Girona 1913), la primera dona regidora de l'ajuntament de Girona i renovadora i impulsora de la pedagogia amb el Consell de l'Escola Nova Unificada.

Des d'ahir, les cendres d'aquests dos històrics militants del POUM i lluitadors per la democràcia -durant la República, la guerra civil, l'exili, la resistència antinazi i la transició- reposen en el cementiri de Girona junt amb les restes de Dídac Tarradell, també del POUM, que va morir els primers dies de la Guerra Civil i fou el primer company sentimental de l'Antònia. Va ser un acte emotiu, un merescut homenatge a una història de lluita i de compromís amb la llibertat però també, sobretot, d'amor. No és cap punt i final trist perquè tot allò que tantes persones vàrem tenir el goig d'aprendre al costat de l'Antònia i en Carmel -amb les seves visions lúcides, iròniques i intel·ligents de la realitat – ho guardem a la memòria i romandrà per sempre més amb nosaltres com un feliç i valuós tresor.

Foto 1: Acte en el cementiri de Girona. / El Punt

Foto 2: L'Antònia i en Carmel.

Una portada per a republicans

2011-04-29T20:55:00.001+01:00

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Un Audi A7 de cartolina

2011-04-28T20:42:00.003+01:00

Taras Lesko és un dissenyador gràfic i director creatiu que ha dedicat, per encàrrec d'Audi Amèrica, 245 hores en la construcció en cartolina d'un model a escala de l'Audi A7 2012. La rèplica mesura 1,21 metres i consta de 751 peces úniques fetes a partir de 285 fulls seguint les fotografies i plànols originals de l'A7 procedents d'Alemanya. L'equip emprat ha estat una impressora làser, dos plòters, cola i un cúter.

El model es pot veure aquests dies exposat a la New York Auto Show.

A7 Papercraft at the 2011 NY Auto Show from Taras Lesko on Vimeo.

Lesko exerceix el disseny professional des de l'any 2003 però, a més dels seus treballs en 3D en paper per diferents empreses també fa obres personals com ara aquest autoretrat. Sens dubte és tot un artista.

Big headed dance from Taras Lesko on Vimeo.

Papallones imperials

2011-04-26T14:18:00.001+01:00

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa, pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association

Street View i la senyora i la nena per terra

2011-04-24T00:24:00.002+01:00

L'Street View, el servei que lligat amb Google Maps i amb Google Earth proporciona imatges panoràmiques de 360 graus a nivell de carrer, és una valuosa eina per identificar i descobrir indrets, però també ha donat lloc a llargues polèmiques sobre qüestions relacionades amb la privacitat. S'han produït conflictes judicials a diferents països per la captura de dades de xarxes wifi privades, però també episodis curiosos com ara l'aparició de cadàvers a imatges preses pels vehicles de Google a carrers de Brasil, el cas d'una nena que a Londres es va estirar a terra fent-se passar per morta o fins i tot la demanda contra Google efectuada per una japonesa perquè a la imatge de casa seva hi apareixia en el balcó roba íntima penjada a assecar.

Avui, navegant amb l'Street View pel passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols he pogut descobrir aquesta seqüència innocent però també curiosa: la d'una dona que travessa un pas de vianants amb una criatura agafada de la ma i que- qui sap si per l'emoció de veure passar el vehicle amb les càmeres de Google- acaba mig per terra collint a la nena.

Mocs periodístics

2011-04-23T14:57:00.004+01:00

Amb la galipàndria al damunt però sempre al peu del canó. Així és de dur el periodisme. Al carrer, en un ambient gelat i en un directe davant la càmera el regalim nassal no queda gaire estètic però tot sigui per la noticia.

Una pipa en pau

2011-04-22T13:30:00.002+01:00

Un vell, divertit i contundent anunci televisiu que ara toparia amb les limitacions legals imposades a la publicitat del tabac. El concepte és clàssic: una bona pipa s'ha de poder fumar en un ambient relaxat... al preu que sigui.

L'espot dirigit per Peter Levelle l'any 1985 forma part d'una sèrie d'anuncis de l'agència britànica Collett, Dickenson, Pearce (CDP) per la marca Condor. El lema era el següent: “Res ha de pertorbar aquest moment Condor”.

Via: Llista EnCatalà

Cor trencat, anell en venda

2011-04-18T00:50:00.001+01:00

Fa uns anys, els bombers van haver de rescatar a Roses una noia que havia quedat atrapada a la finestra del lavabo en intentar recuperar un anell que li havia caigut pel celobert. El valor sentimental de l'anell devia ser gran, però la finestra era massa petita i el cos va quedar bloquejat fent impossible que la víctima podés anar endavant o endarrere. Finalment, els esforçats bombers van optar per tirar a terra l'envà de la finestra, alliberant així a la noia, que va sortir d'aquesta incomode situació camí de l'hospital amb ferides lleus a cames i braços.

Una història més agraïda la va protagonitzar un ecologista neozelandès que mentre practicava tasques de neteja a la badia de Wellington va perdre dins l'aigua l'anell de casament. L'home es va entossudir en recuperar la peça i fruit d'aquesta perseverança setze mesos més tard el va recuperar en el fons del mar equipat de submarinista i guiant-se per les coordenades d'un GPS.

Molt més temps, exactament trenta anys, va haver d'esperar una parella de nord-americans per recuperar l'anell que el noi li havia regalat a la seva xicota. Els dos enamorats ho van voler celebrar amb un bany a la platja i al sortir de l'aigua ella havia perdut l'anell. Tres dècades més tard, un jove va pescar un tauró a la costa de Florida i, en obrir-lo en canal, va aparèixer la preuada peça que, gràcies a la inscripció que hi havia gravada al seu interior va poder ser retornada a la propietària.

Una quarta història amb final feliç el va protagonitzar una viatgera que va perdre l'anell durant un vol comercial entre San Francisco i Hong Kong. En aquest cas es tractava d'una autèntica joia amb diamants de deu quirats valorada en cinc milions de dòlars i i donada aquesta raó de pes, el personal tècnic de l'aeroport de Taipei, on havia fet escala l'aparell, va desmuntar tots els seients de primera classe fins a localitzar l'anell.

Tirar un envà a terra, fer obsessives immersions sota l'aigua, cercar un tresor dins un tauró o desmuntar els seients d'un avió són algunes de les coses insòlites que s'han fet per recuperar un anell.

Però a l'apassionant món de la parella quan l'amor es fa fonedís com un trist glaçó de gel abandonat al sol, el petit cèrcol d'or, d'argent o, si voleu, de pedres precioses que un dia més o menys llunyà va ser símbol d'utòpic amor etern perd tota la seva significació. I en temps de crisi, la del cor i la de la butxaca, l'opció més pràctica pot ser la que recomana aquest anunci que es pot veure actualment en alguns dels busos que circulen per Mataró:

“El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? ¡Vende!”

No es pot dir que aquests oportunistes compradors d'or exhibeixin una publicitat precisament elegant amb la noia aixecant el dit del mig, però tractant-se de l'extremitat articulada que també es coneix com a dit del cor, la cosa, permeteu-m'ho dir, no deixa de tenir la seva gràcia.

Foto: bea / llista EnCatalà

El diari Olé segons l'As

2011-04-17T21:35:00.003+01:00

Empat en el Madrid-Barça (1-1) i el diari As.com publica avui un recull del que escriu als seus webs la premsa esportiva de diferents països:

Això és el que segons el diari madrileny diu l'argentí Olé:

I això altre és el text original d'Olé:

Busqueu-hi les tres paraules diferents.

Via: Malaprensa

La mà de Ferrusola i el nas de Duran

2011-04-13T20:51:00.002+01:00

El vot de la socialcristiana Joana Ortega en la consulta barcelonina de diumenge sobre la independència s'ha convertit en una mena de culebrot. Primer, la vicepresidenta del govern català opta per votar d'amagatotis, és a dir lluny de les càmeres i dels flaixos, tal i com van fer el president Mas i Jordi Pujol, i, a més, es nega a fer públic el sentit del seu vot, adduint el gran clàssic que no hauria de ser d'aplicació pels polítics: que el vot és secret.

Dilluns, el cap de Joana Ortega a les files d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida assegura que la vicepresidenta ha votat “no” complint fil per randa l'ideari del partit consistent en defensar una Espanya confederal i no pas un estat català. En aquestes declaracions a TVE, Duran, sempre tant mesurat i cavaller, perd una mica els papers quan, a més de revelar el secret d'Ortega, afegeix que ho fa “perquè m'ha donat la gana, així de clar”. Això si, matisa que disposa del permís de la vicepresidenta per explicar que la famosa papereta era un “No”.

Ahir però Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, entra en acció en una tertúlia de Catalunya Ràdio, i assegura desenfadadament que Duran Lleida “pot dir el que li doni la gana” sobre el vot d'Ortega. I etziba el següent: “Jo em jugo la mà dreta que ha votat que sí”.

La cosa però, no acaba aquí. El darrer capítol -fins ara- l'han protagonitzat el líder d'Unió Democràtica assegurant que ell no menteix i el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol Ferrusola defensant que Joana Ortega té perfecte dret a mantenir en secret el seu vot.

En resum, una de dues: o tenim a una Ferrusola convertida en la manca de Lepant o a un Duran Lleida socialcristià amb el nas llarg de mentider i per a tant de pecador (Déu l'agafi confessat).

I ens pensàvem que trobaríem a faltar els episodis surrealistes del tripartit!

Amb aquest bipartit també estarem ben entretinguts!

Vídeo amb les declaracions de Ferrusola i Duran

Foto: Ortega i Duran i Lleida en un comitè de govern. / Roberto Ramos

Farmaciola contra la crisi

2011-04-11T20:37:00.004+01:00

Anuncis escoltats a la ràdio:

“Prenent una ampolla diària de XXX tindràs una memòria d'elefant”.

“Amb YYY dono el màxim tot el dia”, diu ell. “Doncs a mi – assegura ella- m'activa, em fa pujar l'ànim”

“ZZZ l'estimularà i li farà augmentar les ganes d'estar amb la seva parella”

O Sigui que si hem de fer cas a aquesta publicitat miraculosa, amb un còctel de XXX+YYY+ZZZ deixarem de tenir una miserable memòria de mosquit, abandonarem el cor de gallina per anar a tota llet que fa baixada i convertirem els llençols en l'escenari d'un festival de luxúria.

Tot plegat em recorda un gag que fa un temps va popularitzar l'actor José Luís Gil en el programa d'humor de Cuatro Saturday Night Live. La cosa -veure el vídeo de dalt - anava de dos medicaments per fer front a la crisi: Melasuda -un fàrmac per anestesiar la consciència, per exemple, dels financers i dels banquers- i Keosden, idoni per alterar la percepció de la realitat als pacients ofegats per les hipoteques i ajudar-los a enviar-ho tot a la merda.

Com que els mítics brots verds anunciats el 2009 per la ministra Elena Salgado no acaben de treure nas, aquí teniu un parell de farmacioles aptes per fer pujar l'anim d'aquesta societat destrempada tant de butxaca, com d'esperit, com, si m'ho permeteu, d'entrecuix.

Nàdia Ghulam, un acolliment singular

2011-04-05T16:01:00.000+01:00

AD' Iniciatives Socials ha complert quinze anys treballant a favor dels nens i dels adolescents desemparats, en risc social i amb trastorns personals i promovent els processos d'acollida temporal familiar i d'adopció, la intervenció comunitària amb centres oberts, casals, acompanyaments a l'escolaritat, acolliments residencials (CRAE Seone) i programes de formació i d'inserció laboral pels joves.

Tot plegat matèria delicada per una tasca ingent i necessària portada a terme per un equip de professionals del camp social que treballen amb l'ajud de voluntaris i entitats col·laboradores i amb convenis establerts amb la Generalitat i amb altres organismes públics.

Diumenge, aquesta associació sense ànim de lucre va celebrar a Girona el seu quinzè aniversari amb un acte que va tenir com a convidada especial a la jova afganesa Nàdia Ghulam, protagonista i coautora del llibre “El secret del meu turbant” (premi Prudenci Bertrana 2010).

Desprès de quatre anys de convivència, els seus pares d'acollida, un metge i una psicòloga residents a Badalona, van poder explicar l'experiència que comporta acollir a casa una noia procedent d'una societat tant diferent, una persona castigada, tant a nivell físic com psicològic, per les circumstàncies de la guerra i per la duresa de les tradicions. Una decisió valenta i una prova de foc superada amb èxit tal i com van corroborar tant els pares com la pròpia Nàdia.

La seva història, explicada en el llibre escrit junt amb la periodista Agnès Rotger, comença amb vuit anys d'infància feliç a Kabul fins que el 1993 una bomba destrossa l'habitatge familiar, li esmicola el present i li marca el futur. Passa sis mesos en coma en un hospital de la capital afganesa i, amb el rostre desfigurat per les cremades, ha de ser sotmesa a tot un seguit d'operacions. Entrarà catorze vegades al quiròfan, les darreres a Barcelona, però, enmig d'aquest procés hi ha la lluita diària per la supervivència de la família. La barbàrie de la violència la segueix colpejant: el germà desapareix assassinat pels sicaris d'algun senyor de la guerra, el pare pateix una demència i els talibans imposen finalment una pau en la qual les dones perden tots els drets fins i tot la possibilitat de treballar fora de casa per poder sobreviure. Moltes d'elles, que han quedat soles, moren de fam.

La Nàdia, als onze anys, ha de fer el cor fort i adoptar, sota la roba masculina, la personalitat de Zelmai, el germà mort. D'aquesta manera, disfressada d'home durant deu anys, podrà aportar els aliments necessaris perquè la mare i les seves dues germanes puguin tirar endavant. Treballa cuidant bestiar, estudia l'Alcorà, fa d'ajudant d'una mesquita de Kabul, fuma haixix amb els talibans i, sobretot, pateix perquè ningú descobreixi la noia que s'amaga sota el turbant. Una disfressa que amb l'edat es fa cada vegada més difícil de mantenir. “Com és que no et creix la barba?, em preguntaven els nois”.

Als setze anys, després de la caiguda dels règim talibà, Nàdia por tornar a l'escola però interpreta durant força temps més el personatge de Zelmai fins que opta per abandonar la disfressa i , gràcies a la mediació de l'Associació per els Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA), dirigida per Mònica Bernabé, ex-periodista d'El Punt, i a la fundació Cirujanos Plástikos Mundi pot viatjar a Barcelona, on serà novament operada i trobarà la seva actual família d'acollida.

Ara, quatre anys després, la Nàdia, protagonista d'aquesta singular història de superació, és feliç. Té dues famílies, la d'aquí (amb germana catalana inclosa) i la d'allà, ha estudiat informàtica i un mòdul professional d'integració social, parla català i castellà, i pot ajudar a la seva mare i germanes enviant-los diners. Ja ha viatjat alguna vegada a Afganistan i la seva idea és més endavant retornar-hi per aportar el seu gra de sorra a tirar endavant el país.

El seu pare d'acollida explica que ell abans era poc partidari de l'acolliment i de les adopcions però que aquesta experiència amb la Nàdia l'ha fet canviar completament d'opinió. “Tots plegats ens hem enriquit mútuament. Som millors”.

- Campanya d'acolliments familiars AD' Iniciatives Socials

Foto: Nàdia amb els seus pares d'acollida. / David Borrat / El Punt

El sac culer fa goig però encara no és ple

2011-04-04T04:07:00.001+01:00

Dissabte de glòria. Patacada sorpresa de l'Sporting de Manuel Preciado al Madrid de Mourinho (0-1) i triomf treballat (gran Valdés!) del Barça a casa del Vila-real (0-1). El coixí ja és de vuit punts i el portuguès inefable ja dóna pràcticament per perduda la lliga. Resten vuit partits i per a tant, amb les matemàtiques a la mà, encara no hi ha res decidit, però la revenja de Preciado ha fet mal a la casa blanca i demà, amb aquests ànims, els toca el Tottenham.

A la culerada hi ha optimisme i es dispara el sentit de l'humor. Un amic internauta, que en aquestes circumstancies gaudeix mirant els comentaris dels lectors dels webs esportius, m'envia la següent perla que ha trobat referida al Madrid:

Hoy "Galerías Preciados". El martes "El Corte Inglés" !!!!!

Circula també per la xarxa una prova de portada de la que podria ser la propera exclusiva de la premsa del cor:

Conyes al marge, més val que prevalgui la prudència predicada per Guardiola i s'imposi la saviesa popular: no diguem blat, que no sigui al sac i ben lligat o, si voleu, no diguem que és cigró, si no el tenim dins del sarró.

"No em pinteu les parets"

2011-03-31T20:24:00.000+01:00

La bea, una amiga de Mataró obsessionada en que el seu nom s'escrigui sempre amb una b minúscula, i a qui ja hem tingut ocasió de conèixer en aquest blog per algun dels seus escrits (1, 2 i 3), m'envia ara la foto d'un excel·lent grafit que es pot veure a la banda de muntanya del Camí del Mig entre la Ronda del Cros i la Via Sèrgia mataronina.

“La foto l'he fet jo, la pintada, desgraciadament, no...”, diu la bea.

I té raó en lamentar-se. Qui no voldria saber dibuixar i pintar com l'autor d'aquest grafit?

“No me pintéis las paredes”, s'exclama irònicament l'àvia des de la paret.

L'artista es diu Mateo Lara (Barcelona 1977) i, a més de muralista, és dissenyador gràfic i animador 3D. En aquest web podeu veure una mostra de les seves obres.

En el regne dels triops

2011-03-28T01:48:00.001+01:00

Si us interessen els espais naturals i esteu a prop del Pla de l'Estany, ara és un bon moment per visitar el Clot o Platja d'Espolla, un estanyol situat al municipi de Fontcoberta. Amb les pluges de fa uns dies, l'estany de Banyoles es va omplir a vessar i una part de l'aigua va afluir, via soterrània, fins el Clot d'Espolla, una llacuna que durant bona part de l'any és seca però que en èpoques plujoses actua com a sobreeixidor de l'estany. És una ecosistema que no queda ni molt menys aïllat, sinó que desaigua cap al Fluvià mitjançant el rec d'Espolla, un canal que quan va ple salva el desnivell d'uns cent metres fins el Fluvià amb un vistós saltant, conegut com el Salt de Martís.

Situada en el pla de Melianta, a tocar del polígon industrial, la Platja d'Espolla és un espai protegit que acull una àmplia varietat d'amfibis i d'invertebrats aquàtics que tenen com a únic enemic la sequera. Degut al desnivell, els peixos del Fluvià no poden pujar fins al Clot i per a tant la fauna de la llacuna no pateix la pressió d'aquests depredadors.

L'espècie més singular que habita a la Platja d'Espolla és el Triops cancriformis, un petit crustaci d'uns 3 centímetres que és considerat com una mena de fòssil vivent ja que es té constància de la seva presència a la Terra des de fa uns 220 milions d'anys, és a dir que ja existia durant el Triàsic, el període d'aparició dels primers dinosaures.

Els triops, coneguts també com a tortuguetes, tenen tres ulls i una closca oval molt resistent. El seu cicle vital és d'uns setanta dies i s'alimenten amb plàncton vegetal però també amb detritus, larves d'insectes i amfibis i fins i tot poden practicar el canibalisme devorant-se entre ells durant la muda de la closca.

L'espècie té mascles i femelles, però aquestes darreres també es poden reproduir per partenogènesi ja que disposen d'una glàndula hermafrodita. Els ous queden dipositats en el fang i poden aguantar el fred i llargs períodes de sequera -amb els adults ja morts- fins que la llacuna torna a omplir-se d'aigua, moment en que eclosionen i reapareix la colònia de triops que, a la Platja d'Espolla, pot arribar a superar el milió d'individus.

Aquesta capacitat d'adaptació a les condicions variants i extremes del mitjà on viuen ha dotat als triops d'una gran capacitat de resistència, la qual cosa explica que alguns científics els considerin com l'espècie viva més antiga del planeta.

Foto 1: La Platja d'Espolla. / Toni Dalmau
Foto2: El Salt de Martís. / Toni Dalmau
Vídeo: Els triops. / Rafael Balaguer

Abraçant la vida

2011-03-24T20:42:00.002Z

Durant el franquisme, l'accidentalitat automobilística era ja un problema. Les carreteres eren infectes i els cotxes circulaven farcits de gent i sense els equipaments de seguretat amb què compten avui dia. Encara no havien inventat els radars de control de velocitat i dispositius com l'ABS, els airbags o els humils però efectius cinturons de seguretat trigarien en arribar.

A falta de tecnologia, a algú se li va acudir tocar el cor dels conductors amb uns porta-fotos que s'enganxaven al costat del volant i que amb les imatges de la dona o dels fills feien una súplica clara: “Papa, no corris”.

El magnífic i premiat vídeo que podeu veure a continuació, dirigit per Daniel Cox, porta per títol "Embrace life” i ve a ser la versió moderna i molt reeixida d'aquell llunyà “Papa, no corris”. Una campanya en positiu i allunyada de les imatges terrorífiques que acostumen a acompanyar les campanyes contra els accidents de la carretera.

La vida en quatre envasos

2011-03-22T19:10:00.001Z

Si hem de fer cas a aquesta imatge (pura poesia visual) la vida es pot resumir en quatre envasos. Ja vaig pel tercer i, francament, no sé si començar a preocupar-me. Clar que la meva ampolla preferida no és de cervesa sinó de whisky, paraula que en gaèlic significa “aigua de la vida”, per la qual cosa vull pensar que tot plegat és més llarg i funciona diferent...

PD. Pensant-ho bé té delicte haver de passar de la gerra de cervesa o del got llarg amb escocès i glaçons al gota a gota. Com a mínim hi hauria d'haver una penúltima etapa amb didalets, altrament dits "chupitos"...

Via: Llista Encatalà

"Víctor Basté" sota el pals

2011-03-20T03:26:00.000Z

El Barça ha guanyat aquest dissabte al Getafe (2-1) i ho ha fet -davant la gran sorpresa dels seguidors blaugranes- amb un nou porter, el periodista Jordi Basté (El Món a RAC1), l'arma secreta de Guardiola sota els pals.

Si en teniu algun dubte, escolteu el següent fragment de la transmissió d'El Barça juga a RAC1 amb Joan Maria Pou, Roger Saperas, Xavi Puig, Jordi Costa, Raül Llimós, Damià López i Jaume Mullor.

Podcast Powered By Podbean

Els rics també ploren

2011-03-13T02:13:00.000Z

La frase de la setmana l'ha dit l'empresari valencià Juan Roig:

“El 2011 té de bo que serà millor que 2012”

O el que és el mateix, que el pitjor de la crisi encara no ha arribat.

Per qui no el conegui direm que Roig es el president de Mercadona, un personatge que amb una fortuna valorada per la llista anual Forbes en 2.900 milions de dòlars ocupa la posició 393 entre els més rics del món i el cinquè lloc a l'estat espanyol, a distància del número 1 indiscutible i setè multimilionari mundial: Amancio Ortega, el creador d'Inditex (31.000 milions de dòlars).

En plena crisi, la cadena de supermercats Mercadona, integrada per 1.310 establiments i 63.500 treballadors, ha tancat l'exercici del 2010 amb uns beneficis nets de 398 milions d'euros, un 47 per cent més que el 2009, i ha experimentat un creixement en la facturació del 6 per cent (16.485 milions).

Escric això després de fer la compra setmanal al Mercadona del barri i de comprovar, a les cues de la línia de caixes, que de clients precisament no li manquen al senyor Roig.

Tal vegada ni aquest any ni l'any vinent guanyarà 398 milions.

S'haurà de conformar amb només 350?

Déu nostre senyor quin calvari!

El pitjor de la crisi potser encara no ha arribat i Roig té els arguments per justificar aquesta opinió pessimista, però ja voldrien molts empresaris que els seus exercicis anuals fossin com el de Mercadona!

Història d'Itàlia amb tres personatges

2011-03-10T20:33:00.003Z

Amb tot el respecte per la terra que va veure néixer a figures universals com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Dante Alighieri, Galileo Galilei o Giacomo Puccini, aquest acudit, l'autor del qual no he sabut identificar, és un bon retrat humorístic de la història política italiana.

Passar-se de frenada

2011-03-06T14:16:00.001Z

Filosofia pràctica de la vida. No és bo passar-se de frenada...

...ni oblidar que és aventurat sortir del teu element.

Tejero en el supermercat

2011-02-28T00:25:00.001Z

Aquests dies s'ha commemorat el 30 aniversari del 23-F. Per sort ja fa temps que no hi ha soroll de sables, però cada 23 de febrer Antonio Tejero, Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada -per esmentar els principals colpistes- ens fan una visita. Són els fantasmes d'ahir que tornen per recordar-nos com era de feble allò que s'en va dir la transició espanyola.

Aquesta vegada però, saturat de velles imatges colpistes d'aquell 1981 i de noves escenes de lluita democràtica amb la revolta àrab sacsejant l'actualitat, m'he trobat en Tejero en el supermercat. L'he descobert a la secció de conserves, disfressat de llauna de tonyina. L'he fotografiat i he tocat el dos cap als congelats. Mentre fugia m'ha semblat sentir unes ordres que sortien de la llauna -“¡Quieto todo el mundo!¡Al suelo!”- i algun tret que impactava al sostre. També m'ha semblat intuir que les sardines, les olives, els espàrrecs i altres col·legues en conserva deixaven anar un crit d'esglai i intentaven trobar una sortida negociada per evitar un desastre.

Tot plegat era una escena de pànic, veritable terror en el supermercat. Però no em feu cas. Al meu voltant, el clients seguien comprant amb absoluta normalitat i fins i tot hi havia un senyor amb bigoti que gosava omplir el seu carro amb aquestes llaunes inquietants. Tenia un no sé què marcial però, repeteixo, no em feu cas.

L'autèntic Tejero ha passat aquests dies relaxat gaudint de la pau i del sol a la piscina d'un hotel de l'illa de La Palma. Com un jubilat més, diu la premsa. I, segurament, amb la punta de satisfacció que li dóna ser conscient que ens continuarà visitant, d'aquí a l'eternitat, cada aniversari del 23-F. Per fer-nos recordar d'on venim i per fer-nos veure fantasmes fins i tot dins el supermercat.

Foto 1: Conserves de la marca Tejero en un supermercat de Girona. / Toni Dalmau

Foto 2 : Antonio Tejero amb la seva dona a la piscina de l'hotel Sol Meliá de Puerto Naos. / Europa Press

Robant la carn als lleons

2011-02-21T20:27:00.004Z

Human Planet és una nova sèrie documental de la BBC dedicada a explicar les relacions entre l'espècie humana i els diferents entorns naturals: els deserts, les selves, l'àrtic, els prats, els rius, les muntanyes, els oceans i, també, els espais urbans.

La producció, que s'acaba d'estrenar a Gran Bretanya, consta de vuit capítols de cinquanta minuts gravats en una quarantena de països i ofereix, com es pot veure en el vídeo de dalt, unes imatges realment espectaculars.

Hi ha escenes sorprenents com la que mostra el següent vídeo en el qual tres caçadors Ndorobo de Kenya desafien a una quinzena de lleones i lleons per emportar-se la carn d'una presa...

I sobreviuen a l'experiència.

On és el gos?

2011-02-19T14:05:00.001Z

Parlant de fumar, mai t'has preguntat per quina raó el teu gos vol sortir tant al jardí?

El perill de fumar a l'aire lliure

2011-02-18T20:12:00.001Z

Recentment a Bilbao, un home va sortir amb els seus amics a fumar fora d'un bar i, entre calada i calada, va rebre damunt seu el contundent impacte d'un tros de cornisa de l'edifici. La víctima, que va tornar a casa amb 30 punts de sutura al cap, ha arribat a la següent conclusió: “La llei antitabac gairebé em mata”.

Normalment qui mata és el tabac i no pas la llei però aquí teniu l'espot d'una campanya contra el tabaquisme que juga amb humor amb els perills que comporta l'acumulació de fumadors a l'aire lliure.

Una de Schwarzenegger?

2011-02-15T20:08:00.002Z

“Acabament final”. Ho pot semblar però no, no es tracta del títol de cap pel·lícula d'acció d'Arnold Schwarzenegger, Sylvester Stallone o Jean-Claude Van Damme. Res de tot això. El cartell que apareix a la foto l'han penjat en un establiment comercial per anunciar allò que en castellà en diuen “Remate final”. No posarem en dubte la bona intenció de l'empresa però, a vegades, la traducció automàtica dóna resultats còmics. Haurien quedat millor prescindint de les connotacions cinematogràfiques i anunciant, per exemple, rebaixes finals, final de temporada o últimes rebaixes. Amb un cartell així de correcte fins i tot Pompeu Fabra hi hauria entrat a comprar. Ara, però, amb aquest “Acabament final”, l'ànima errant i castigada del mestre deu haver tornat, cames ajudeu-me, a la tomba.

Via: Germà Capdevila